La batalla del 5 de maig de 1276

Reportatge sobre el descobriment de la data exacta en la que es va produir l’atac de les tropes benimerines comandades per Al-Azraq a Alcoi:

“Ni el 25 d’abril, ni el 23. El 5 de maig de 1276”.

“Ja he descobert quin dia es va produir la batalla entre els cristians i les tropes d’Al-Azraq. Ens veiem a la Bibioteca a les cinc”. Així relata Enrique S. Ribelles la seua conversa amb l’historiador i investigador Ricard Bañó una vegada descoberta aparentment la data concreta en la que es va produïr l’atac d’Al-Azraq i les tropes benimerines a Alcoi. “A les cinc estava Bañó com un clau a la Biblioteca Municipal” afirma Ribelles.

Es celebren quasi onze anys del descobriment de la data exacta d’aquell fet històric i de reconeguda importància tant en història medieval com també a el món de la festa.

A juny de 2002 Enrique S. Ribelles, en plena eclosió investigadora gràcies a la seua facilitat en llegir i comprendre el llatí tant com la seua inquietud per indagar en l’història medieval, va descobrir al “Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina” un fet històric sense precedents per a la identitat del poble d’Alcoi i de les seues festes de moros i cristians.

“Ni el 25 d’abril pel pòrtic de Sant Marc, ni el 23 com feien referència els cronistes dels segles XVI i XVII. La data es situa al 5 de maig de 1276” manifestava Ribelles als articles on desvetllava el seu descobriment.

Ja pels anys 1990-91 Ricard Bañó ja va recórrer arxius comarcals en busca de documentació referent a aquesta gesta històrica i es va topar amb l’esmentat “Llibre de Cort del Justícia de Cocentaina” guardat a aquesta mateixa vila.

Basant-se en aquest llibre Bañó va aconseguir fer el major apropament fet fins l’època de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi, que es rememora a les festes de Sant Jordi, aproximant aquest succés al 7 de maig de 1276.

Ribelles confessa que el descobriment no es va produir investigant sinó més bé com a curiós lector llegint el llibre de Joan J Ponsoda del citat “Llibre de Cort”.

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, editat per Josep Torró (2009).

L’aproximació de Bañó es basa en que en el Llibre de Cort es registra per primera vegada a 7 de maig, per part del justícia -una mena de jutje de l’època, aquella persona que feia justícia-, “lo desbarat de la canal” (la derrota de La Canal), a més s’inscriu la mort del justícia de Cocentaina, la seua substitució i la pèrdua d’un “rocín de pèl vermell” al mencionat desastre bèl·lic. Aquest rossí -cavall- propietat de En Pere Díeç, batlle -alcalde- de Cocentaina i administrador de les rentes d’Alcoi.

Arran d’aquesta crònica del dia 7 de maig del nou justícia apareixen dades que comencen a aportar llum sobre aquest descobriment. Si a dia 7 de maig el justícia de Cocentaina Guillem Marín -l’anterior justícia- ja era mort, el dia 4 encara vivia i estava impartint justícia a la Cort de Cocentaina. Al mateix Llibre de Cort fa referència a que el tal Guillem Marín “fo mort”, és a dir, va ser mort, diríem: el van matar.

Deduïm llavors que el Justícia Guillem Marín va anar a defendre Alcoi de l’atac de les tropes d’Al-Azraq. Aquest ‘prohòmen’ -home d’alta consideració, nobles, etc.- tenien l’obligació d’anar a batallar per vassallatje o feude al Rei.

Hi ha que tindre en compte que, com s’assenyala al mateix Llibre de Cort, el justícia de Cocentaina és un càrrec rotatiu on cada 25 de desembre canviava i s’elegia a un nou justícia. Llavors el càrrec tenia una validesa fins el 24 de desembre de l’any següent.

A 7 de maig Guillem Berenguer de Castalla, nou justícia de Cocentaina, fa menció del seu nomenament degut a la mort de l’antic justícia G Marín, a més, escrit en català antic, trobem a la pàgina 123 del llibre de Ponsonda que:

“La justicia e los juratz e los prohòmens de Cocentània per manament del seynnor rey feeren vedament que negun veyn de Cocentània no sia osat que traga sa muler ni sa companya de la vila de Coçentània sotz pena de la persona e del aver…”

És a dir, es prohibeix l’eixida de Cocentaina sota pena de mort i pèrdua del patrimoni. Aquest ordre, directament del Rei Juame I, es va donar i es donava frecuentment després d’atacs i conflictes bèl·lics, com a mesura d’evitar un èxode dels pobles voltants i del mateix territori atacat cap a altres vil·les, es coneix que arran d’aquest atac van haver fugides cap a Xàtiva, ciutat on es guaria el Rei.

A més, a la mateixa crònica, es fa al·lusió al rossí de pèl vermell de En Pere Díeç que es va perdre “en lo desbarat de la Canal” i que en Roger de la Oria promet tornar. El mateix Pere Díeç, batlle de Cocentaina, no es present a aquella sessió de Cort del dia 7 i és que molt segurament aquest batlle fou presoner dels genets benimerins d’Al-Azraq i mitjançant rescat aconseguiria posteriorment la llibertat. No és fins aproximadament un any després quan En Pere Díeç torna a aparèixer a les cròniques.

Per tant, i com justifica Enrique S. Ribelles a l’article anomenat “El día 5 de mayo de 1276” i publicat a la revista de festes de Moros i Cristians de 2003 que edita l’Associació de Sant Jordi anualment, si el justícia G Marín el dia 4 de maig està en la Cort exercint el seu càrrec i el dia 7 ja està mort, queden els dies 5 i 6 com idonis per a la batalla del Barranc que va acabar en derrota, nomenada com “lo desbarat de la Canal”. Ribelles defensa la teoria de que l’atac es va produir el dia 5. Aquesta hipòtesi es sustenta en que el dia 7 es celebra la Cort a Cocentaina on es nomena a un nou justícia. És necessari que posteriorment a “lo desbarat de la Canal” un missatger cavalqués fins Xàtiva, a mitja jornada de distància, per informar al Rei d’aquella derrota. Posteriorment és lògic que el mateix Rei enviés a nou un missatger a Cocentaina per a que donara l’ordre de convocar una nova Cort on es publiquen els nomenaments i prohibicions ja esmentades. Aquest mecanisme administratiu, fins i tot podríem dir burocràtic, és raonable que: entre els viatges dels missatgers, la presa de decisions del Rei i la convocatòria de la Cort a Cocentaina, el dia 6 fos un jornada més bé de caràcter decisori -de presa de decisions- que no bèl·lic, ens referim a que per qüestió temporal és poc probable que el dia 6 fou la data en la que es va produir la batalla.

Aquesta suposició de la batalla a dia 5 de maig es reforça pel fet de que la vespra, 4 de maig, quasi amb seguretat Al-Azraq va atacar i saquejar el castell de Xixona. Aquesta creença ve enfortida degut a que el rei, a dia 6 de maig de 1276, pren dos decisions a la Cort de Xixona: Nomena a un nou Justícia per a Xixona i, en segon lloc, atorga als veïns, amb la condició de custodiar el castell, la facultat de repartir-se les terres “quae fuerunt” de Geraldi Muro, vol dir, que van ser, no perquè el rei les vaja expropiar sinó perquè el beneficiari ha mort. Aquesta deducció es reafirma ja que aquest personatge terratinent no apareix documentat en ningun text posterior.

En primer moment, el fet de que en aquestes designacions no conste motiu algun, pot dur a raó de dubte, ja que no es coneix de primera mà el fet que obligue a aquestes, no obstant hi ha que tindre en compte que en eixe temps de guerra hi havia una espècie de censura per a no crear alarma. Bona mostra d’aquest fet el tenim en el “Llibre de Cort” quan el 14 de juliol de 1275, ja prenent-se mesures per temor a l’alçament sarraí, el Justícia mana escriure el següent: “Arnau Scrivà, batle de València (…) personalment en Cocentània (…) féu manament que negun hom no fos osat de metre fama de guerra ni de dir que guerra sia en lo Regne de València. E si negun açò faya que dos pres e retengut per al seynor rey e a él”.

És d’esperar doncs que el Rei no justifique aquests nous nomenaments de Xixona per no admetre una derrota al igual que, de forma directa, en cap escrit fins el moment es faça una referència directa de la data de l’atac d’Al-Azraq a la ciutat d’Alcoi i de la consegüent derrota.

Berenguer d’Entença

Per a major solidesa del dia 5 de maig, a les cròniques del Rei Jaume I -Reg., 20 i foli 342 r.-, aquest mateix, amb data 5 de maig, reconeix a Berenguer d’Entença un deute de 8.400 sous reials pel servei que havia que prestar amb 14 cavallers en la guerra contra els sarrains, durant un mes. Al tractar-se d’un deute reial, aquest albarà té validesa des del mateix moment de la contractació, el 5 de maig. Molt segurament el rei, a falta de genets per destinar a batallar a Alcoi, contracte a aquests 14 genets de Berenguer d’Entença per defendre aquesta vila. Cal assenyalar que van ser 40 els cavallers que es van desplaçar des de Xàtiva fins a Alcoi per a lluitar contra Al-Azraq.

Amb tota probabilitat, per a completar aquests 40 genets citats pel Conqueridor al “Llibre dels fets” va ser el propi Berenguer el que va aportar els restants 26 a expenses seues, obligat pel vassallatge dels seus feus. Al registre indicat anteriorment Jaume I assenyala que pels demés cavallers aportats per Berenguer no li pagarà res, ja que el vassallatge al Rei és de per vida i està obligat a aquest servei. Cal recordar que el Rei no tenia exèrcit i recorria als feudataris i a gents d’armes per batallar.

La batalla produïda arran de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi, va deixar un sabor agredolç entre els que anomenem cristians: dolç perquè es va produir la mort, en un primer atac dels sarrains a un lloc indeterminat a Alcoi, del cabdill Al-Azraq; agre perquè, com es descriu al Llibre de Cort, una vegada mort Al-Azraq, els benimerins es van retirar i van esperar a les tropes cristianes a La Canal, on hi és el Puig, ja que les tropes defensores, en vore mort a Al-Azraq i retirar-se els moros van perdre la cautela i van eixir en persecució de les tropes sarraines. Els musulmans esperant-los a La Canal els van fer una emboscada i va ser quan els cristians varen ser totalment derrotats.

Els cavallers musulmans a ordre d’Al-Azraq muntaven en cavalls amb estreps curts, cavalcaven quasi agenollats i els rossins anaven lliures d’armadura el que els donava major agilitat i rapidesa que no els genets i cavalls cristians que anaven, en la seua majoria, protegits amb cota de malla i metalls i que provocaven que foren genets lents i maldestres.

Ja són recurrents les publicacions que fan esmena a aquest descobriment de Ribelles. És el cas de José Llull, al llibre de “Al-Azraq, Visir i senyor d’Alcalà de Gallinera” on a la pàgina 91 escriu que “Segons sembla demostrar Ribelles, la incursió a Alcoi, la mot d’Al-Azraq i “el desbarat de la Canal” van tenir lloc no el 23 d’abril (…) sinó el 5 de maig de 1276″.

Cal assenyalar, ja per concloure, que fins el moment cap persona s’ha atrevit ni ha aconseguit desmentir de forma rigorosa aquest fet històric i aquest descobriment d’Enrique S. Ribelles que assenyala com a data de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi a dia 5 de maig de 1276. A hores d’ara i amb totes les fonts d’informació aportades per Ribelles -Llibre dels fets, Registres de la Cancelleria Reial i el Llibre de Cort de Cocentaina- són d’una contundència documental tan patent que és molt difícil negar que el 5 de maig de 1276 fou el dia en el que Al-Azraq va atacar Alcoi, dies després del 23 d’abril, dia que actualment, de forma festiva, es commemora aquest fet.

És cert, i cal fer una petita esmena en qualitat d’epígraf, que l’adoració alcoiana a Sant Jordi prové, amb tota seguretat, pel fet de que els repobladors d’Alcoi foren d’origen català, majoritariament de terres lleidatanes, del poble d’Hortoneda. No cal explicar l’afecte que tots els catalans, des de fa segles, professen a Sant Jordi i la capacitat manipuladora sobre els fets i l’història de l’esglèsia catòlica en l’època. És per això perquè Sant Jordi apareix de forma tan rellevant a la nostra ciutat i a les nostres festes.

Mauro Colomina Soler

El PP en lluita: entre la -falsa- renovació i el continuisme

L’eixida de Jorge Sedano del PP no ha suposat ni molt menys calma a les interioritats del Partit Popular. Sedano va avisar quan va deixar el Grup Popular i el partit: hi havien persones afins disposades a batallar per ell. D’ací la confirmació, el dilluns, de que Cristina Nácher competirà amb el Director General SEPIVA i l’IMPIVA, Rafa Miró, per la Presidència del partit, confirmant les sospites de que el sector del tàndem Sedano/Peralta continuaran lluitant a pesar de l’esgotament i de la pèrdua de poder continua.

No obstant, resulta difícil encontrar diferències ideològiques entre els sectors d’ambdós contendents i més quan ferris defensors i col·laboradors d’un sector han canviat a l’altre per qüestions purament d’interés polític encobertes en un discurs de renovació. Tant Carmina Nácher com Fernando Pastor, aquest últim autoproclamat dirigent de la renovació del partit, han format part del Govern Municipal anterior en llocs rellevants i propulsant projectes que han sigut considerats il·legals pels tribunals. En els anys en els que tant Pastor com Nácher han compartit responsabilitats polítiques o militància al partit no se’ls coneix cap disputa política i ideològica més enllà del enfrontament de sectors en el que estan involucrats actualment.

Entre els candidats a la Presidència del PP alcoià es pot reconèixer que la candidatura de Miró ha desenvolupat més el discurs de la renovació i de la integració entre el PP alcoià i el PP a nivell autonòmic. Carmina Nácher aprofundeix en recòrrir al descontent dels sectors crítics de l’actual i anterior gestió del PPCV i al llegat de Sedano com a Alcalde de les passades legislatures rememorant el primer PP al capdavant de l’Ajuntament d’Alcoi.

En tot cas, el debat ideològic o de polítiques no va a ser ni molt menys crucial en l’Assamblea Local del PP que elegirà al nou líder del PP -com tampoc ho va ser amb el PSPV alcoià al passat Congrés Local-. Els canvis polítics que estan generant-se a escala local i autonòmica a l’interior del PP empenten a que siga un debat en clau interna, un debat de lluita entre famílies i d’interessos polítics.

Ja ve albirant-se des de la pressa de poder del Govern de Progrés a Alcoi que el PP no te ni molt més una estratègia d’oposició clara quan, fins ara, la tasca legislativa del PP ha estat baix mínims i limitada a mocions o propostes intranscendents. En aquest cas Carmina Nácher compta amb una dificultat afegida en cas d’aconseguir la presidència del PP i de tractar de dirigir l’oposició del PP cap al Govern local, un Grup Municipal Popular clarament a favor de la candidatura de Miró.

La incertesa i el sigil amb el que s’ha mogut el PP alcoià en els últims mesos a posteriori de l’eixida de Sedano com a membre del Grup Municipal Popular i del PP és el reflex d’un partit que intenta mostrar serenitat però en el que, en canvi, es viuen moments de gran convulsió no per un debat ideològic o de model estratègic de ciutat sinó per una qüestió de poder: qui dirigirà el partit guanyador a les anteriors eleccions municipals i que compta encara amb un ampli recolzament de la societat alcoiana per falta d’alternativa política. No obstant el PP s’encontrarà en que les pròximes eleccions municipals es desenvoluparan en un marc diferenciat al de les eleccions anteriors, alguna de les claus: un desgast del PP a nivell estatal i autonòmic molt accelerat; molt probablement, sectors interns enfrontats -el de Sedano amb el de Miró o viceversa, segons el guanyador- que bé podria convertir-se en partit polític; un auge de partits minoritaris, com és el cas d’UPyD, que poden acaparar part important de l’electorat conservador.

El punt fort de Rafa Miró és la seua gestió i el seu propi ascens en política en un segon plànol, amb discreció i eficiència. Destaca com un bon gestor, amb experiència municipal i en àmbits superiors, com ara al capdavant de l’IMPIVA. Ha contribuït a solventar alguns problemes de l’actual Ajuntament d’Alcoi i, aparentment, sempre ha estat receptiu a les reivindicacions d’Alcoi cap a València.

Encara així el discurs renovador de Miró no acaba de prendre forma i de guanyar credibilitat justament per la forma i pels actors que l’encapçalen que no són altres que antics socis polítics i defensors de Sedano i de la seua gestió que ara critiquen.

Carmina Nácher no aporta grans esperances ni grans gestions a les esquenes. Nácher presenta una candidatura de confrontació. Una proposta continuista que intenta tenir com a base del discurs la denúncia de la pseudorenovació que enalteix el sector de Miró i el descontent del sector de Sedano que s’ha vist apartat i discriminat, primer per València i, posteriorment, per una part del PP a Alcoi.

Nácher i els seus tractaran d’explotar el recolzament dels afiliats que, si bé no simpatitzen plenament amb la gestió de Sedano i amb la seua figura, consideren que el procés de transformació del partit s’ha fet malament, amb traïcions i a esquenes de parts importants de la militància. Haurà de tractar d’encarnar part d’eixe esperit de renovació, que promou l’adversari, tant necessari, i aprofundir en l’autocrítica per tal de mostrar certa independència de Sedano.

Serà en els estils de fer política en els que, presumptament, s’apreciaran diferències entre els dos candidats, Nácher senyalarà que les renovacions han de fer-se consensuades i contant amb tots els sectors i Miró promulgarà i recalcarà la necessitat de tornar a la normalitat i de retornar l’alcaldia per al PP el abans possible.

Dels dos candidats està encara per demostrar la seua capacitat de lideratge davant situacions complexes que s’han presentat no sols a l’Ajuntament d’Alcoi que compta amb la debilitada economia municipal sinó també amb la difícil situació que travessa el PP alcoià.

Una política de noves mires a Alcoi

La societat alcoiana durant un llarg termini de temps ens ha estat acostumada a legitimar, no sols amb el vot, el poder dels seus governants sense exigir una necessària rendició de comptes com a contrapartida. És ara, anys després, quan una veu majoritària es pregunta perquè es va permetre, sense una major resistència social, la urbanització de Serelles, la construcció del pàrquing de La Rosaleda o l’intent d’hipotecar-nos per un llarg temps amb el Bulevard.

També es plantegen qüestions com què podria haver passat si el Pacte de Progrés s’hagués fonamentat sobre un pacte realista, equitatiu i basat en polítiques i estratègies i no fonamentalment en un repartiment en calçador de regidories.

No fer-se preguntes. Això és el que ha caracteritzat a amplis sectors de la societat -no sols l’alcoiana- deixats endur per l’esperança i la il·lusió d’un canvi de Govern que trencara un trajecte de polítiques faltes de contingut i de planificació real en el passat.

No qüestionar es va convertir en un excés i en un luxe que en moments d’optimisme i de perspectives econòmiques favorables ens vam permetre.

A Alcoi no li convé fomentar més l’antipolítica, el cansament social i el desencant que ha vingut regnant amb el PP al Govern els últims anys i que han aparegut també esporàdicament a aquesta legislatura. No cal recordar les formes despòtiques als plenaris de les passades legislatures o les mesures polítiques faltes de consens i d’un projecte creïble que es fomentaven.

El nou Govern del PSPV i EU, amb una minoria inquietant, deu promoure, com ha intentat fer fins ara amb major o menor encert, el debat amb rigor i dades. Cal crear un projecte de futur creïble i reformat respecte al que es va presentar en el Pacte de Mínims al començ de la legislatura. Un nou acord de consens, no sols amb forces polítiques, que intenten transformar a la societat i a la ciutat. Serà necessari, en cas d’incompliments, la rendició de comptes i les explicacions oportunes per part dels responsables polítics.

La crisi econòmica deu ser una oportunitat d’incrementar la transparència i l’exigència cap a allò públic i cap a aquells que ho gestionen i administrem. Fomentar-ho de forma concloent i decisiva.

La crisi de Govern que es va desenllaçar amb la retirada de funcions de la regidora Anna Serrano si bé va ser una expressió contundent i ben rebuda en amplis sectors de la societat alcoiana va ser un acte d’eixida unilateral, presa per l’Alcalde únicament que denota una falta de cultura del consens entre polítics. Si bé el problema venia de llarg es deuria haver tractat aquest problema intern de forma deguda, seriosa i amb clares intencions de solucionar-lo. És possible governar de forma eficient amb un Govern de coalició bipartit, tripartit o tetrapartit però sols és factible fomentant la cultura política del consens, de la cerca de grans pactes i de solucions conjuntes.

Alcoi enceta una nova etapa, amb una oposició conservadora esquerdada, ocupada en lluites internes i una nova oposició progressista, la del BLOC, intentant recompondre’s del cop rebut i tractant de refer la seua estratègia ara que hi seran a l’oposició. La ciutat agrairà que el BLOC mantinga una oposició constructiva com la que Paco Blay va construir a l’oposició durant els governs del PP a Alcoi i que no pose traves a una gestió ja de per si dificultosa donada l’aritmètica al Plenari.

Hi ha marge de millora en la nostra política i els polítics deuen aspirar a desenvolupar-la i renovar-la constantment. En un moment en el que la política és cada vegada menys nostra i més d’àmbits i sectors supraestatals els municipis deuen trobar i anhelar que la ciutadania assumisca un paper protagonista i principal en la política.

Toni Francés: l’efecte Rally round the flag

L’efecte Rally Round the Flag” és el recolzament i/o solidaritat de la societat cap a un dirigent davant un problema, dificultat, atac o amenaça.

Toni Francés s’encontra, molt segurament, en el moment més complicat de la seua carrera política. El trencament del tercer pacte de la història democràtica recent d’Alcoi arriba en un moment en el que la percepció ciutadana cap als socialistes està en ple declivi, amb un recolzament popular cada vegada menor i un auge de forces minoritàries com Compromís, EU o UPyD.

Li ha arribat en un moment en el que la feblesa política de l’Alcalde d’Alcoi és màxima, amb una relació tíbia i feta malbé amb València degut al recolzament a Alarte a l’anterior Congrés i desobeint el propòsit de Ximo Puig i la cúpula socialista de continuar el Pacte de Progrés i amb els pitjors resultats electorals del PSPV a Alcoi a les esquenes, amb un partit que, internament, cada vegada el qüestiona més.

Molt segurament Francés, sense buscar-ho expressament, ha encontrat una causa popular i justificada com posar fre a fets que es consideren qüestionables èticament. No entrem en si ho són o no. Poques vegades un Executiu s’encontra una ona de percepció ciutadana favorable en aquests moments i menys al PSOE. Francés és vist com una persona feble, inclòs per gent dins del partit, amb poca personalitat política i escassa visió estratègica i pot ser part d’aquesta personalitat l’ha portat al punt on està: al principi del fi de la seua carrera política.

Francés no guanyarà la batalla, ja la te perduda a no ser que aconseguisca un pacte renovat i creïble in extremis, tot i així eixirà beneficiat, de cara a la societat, del efecte que provoquen les situacions de dificultat.

Aquest sedant no durarà gaire, el malestar ciutadà va en augment i Toni Francés deurà enfrontar-se a una situació d’extrema complicació amb un trencament i reorganització de Govern i a una governabilitat que entaularà molta dificultat.

L’efecte “Rally round the flag” és un impacte a curt termini que, ni molt menys, servirà a Toni Francés per salvar la seua danyada carrera política.

Mauro Colomina

Decisions desencertades

L’Alcalde, Toni Francés, s’ha enfrontat a una problemàtica arrel de l’abandó del Grup Municipal Popular de tres regidors: Jordi Sedano, Rafa Sanus i Mario Santacreu. Per tradició, a l’Ajuntament d’Alcoi dona l’exclusivitat a la meitat més un dels edils de cada Grup Municipal i un secretari per cada tres regidors. Cal assenyalar que es tracta d’una tradició no complerta en els anys de Govern de Sedano en detriment del PSPV-PSOE i BLOC. Finalment, Toni Francés, va decidir exercir aquesta tradició -no sempre complerta- i va donar l’exclusivitat a dos -Sedano i Sanus- dels tres regidors trànsfugues.

S’ha passat de quasi demanar responsabilitats civils per una gestió del Govern de Sedano més que deficient a concedir-los tres anys d’indult i privilegis a costa dels alcoians.

El transfuguisme es definit per la RAE com la “persona que amb un càrrec públic no abandona aquest al separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Els tres edils compleixen els requisits per ser tractats com a trànsfugues a pesar de que no siga considerat com un cas de transfuguisme al “Pacte Antitransfugisme” vigent: “S’entén per trànsfugues als representants locals que, traint als seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seua lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat per els òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent sigut expulsats d’aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantindre la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l’entitat.”

Els tres edils trànsfugues no han beneficiat explícitament ni han pactat amb altres forces polítiques per canviar o mantindre el actual govern municipal. No obstant la decisió de Toni Francés no considera els criteris ètics desitjables a l’hora de prendre una decisió d’aquesta transcendència.

La llei electoral espanyola contempla que les llistes electorals són tancades i per tant es tracta, a efectes pràctics, d’una elecció del partit, d’un conjunt i no d’individus concrets -a pesar de que en la pràctica puga ser a l’inrevés-.

Baix aquesta circumstància els tres edils trànsfugues manquen de legitimitat per continuar exercint com edils si aquests ja no representen els interessos i decisions del partit amb el que han sigut escollits. És a dir, aquests tres regidors han sigut elegits dins d’una llista d’un partit, al que ja no representen. Ara es tracta de tres polítics independents que no representen ningun programa votat.

En època no sols de crisi econòmica sinó també democràtica calen actituds que reforcen una major representativitat i ètica política. La indolència amb la que son tractats problemes d’aquestes característiques estimula el frau a l’elector. El transfuguisme crea un efecte pervers que dificulta la correlació de forces dels partits, obstaculitza i relativitza la representativitat entre polític i electorat i, com a conseqüència, es perd legitimitat.

Tal vegada Toni Francés decidira no discriminar i realitzar un tracte d’igualtat, no obstant es realitza un tracte d’igualtat entre formacions no iguals: unes representen una llista votada, la formació del Grup Mixt no. La distància entre les expectatives i els objectius amb els que s’impulsa una decisió com aquesta es mesura en anys llum i, amb aquesta decisió, la democràcia local pateix.

Es deu tindre en compte que la facilitat amb la que es fragmenta la confiança amb els ciutadans posa de manifest fins què punt són fràgils les nostres societats i més en un moment de crisi tant greu on l’Ajuntament d’Alcoi, arran d’aquesta determinació deurà fer front a una despesa no contemplada als Pressupostos al atorgar, respecte a la investidura de juny de 2011, una dedicació exclusiva més. Aquesta decisió, al fi i al cap, suma altres decisions no contemplades (falta d’ètica democràtica, augment de la despesa pública en moments de serioses dificultats econòmiques, etc.) que condueixen a una situació que inicialment no era desitjable i que simbolitza una equivocada concepció de la democràcia representativa.

El conflicte que obri en canal al PP

La tensió es viu intensament als voltants del PP alcoià. Fa quasi un any, octubre de 2011, es presenta com una data conjuntural en la carrera política de Sedano. A aquesta data, molt pròxima a la celebració del mig any fester, gent pròxima al partit i a Sedano esperaven la seua dimissió com a Portaveu del Grup Municipal Popular i s’obriria el què seria el preludi de la renovació interna i un canvi de lideratge progressiu.

Aquesta decisió, esperada fins i tot entre companys de files, finalment no es va produir. A hores d’ara i molt segurament com a conseqüència d’aquella decisió Sedano ha acabat per sol·licitar la baixa del PP i dimitint del Grup Municipal Popular, passant a formar part del Grup Mixt.

Queden quatre anys per als pròxims comicis i perquè el PP alcoià tinga que enfrontar-se de nou a unes eleccions locals. Es evident la tremenda divisió interna en el PP i consta que hi ha certa preocupació per com aquest episodi pot afectar a les pròximes eleccions municipals.

Al PP no li preocupa tant la convulsió interna que després del Congrés Local s’espera que amaine, sinó que preocupa que aquesta situació agreuge, encara més, la sensació generalitzada en la població de descontent en la classe política, en les seues gestions internes poc democràtiques i transparents i en la ‘professionalització’ de la política. És a dir, un augment -encara major- entre els votants del PP que reconduïsquen aquests vots a altres partits, sobretot minoritaris: UpyD i CDL.

El Grup Municipal la setmana passada: la calma que precedeix la tempesta./ Ciudad de Alcoy

Al Govern municipal li ha vingut com a anell al dit aquesta situació amb la qual s’asseguren una oposició quasi inexistent, implicada plenament en disputes internes -com ha estat fins ara-.

L’eixida de Sedano, Santacreu i Sanus del PP no apaivaga els ànims interns, el sector de Sedano continua tenint un recolzament intern relativament nombrós, que pot arribar a ser molest. Tant d’un bàndol com de l’altre al PP afirmen que la situació és complicada i delicada, encara que amb la dimissió de l’ex-alcalde els ànims de cara a l’exterior poden assossegar-se, serà conforme s’aprope el Congrés Local previst entre novembre i març de 2013 quan comence a retornar la tensió tenint en compte les declaracions de Sedano en les quals afirmava que hi havia gent afí disposada a presentar la seua candidatura a la presidència del PP local en el Congrés.

Tots saben que Sedano, a pesar d’estar fòra, no ho posarà gens fàcil. Per altra banda, a Pastor i González, els ha portat quasi un any convèncer a persones molt pròximes a Sedano: Rosa Sánchez, Juan Abad, Eugenia del Castillo o Carmen Payà, regidors els qui van ser l’aposta directa de Sedano, perquè recolzaren l’alternativa que plantegen i per avalar el seu relleu com a Portaveu del Grup Municipal Popular. Tenen per davant entre dos i sis mesos per convèncer a les bases del PP alcoià que Miró serà millor candidat del que ha sigut Sedano i que té capacitat per retornar l’alcaldia als populars.

Sedano, davant una situació insostenible no ha volgut mostrar la seua submissió cap al partit i ha pres la decisió de deixar el Partit Popular.

Qui es postula com a nou líder del PP d’Alcoi, Rafa Miró, ha estat des de l’ombra recollint amb discreció avals i el recolzament indispensable de València. Els sis regidors que demanaren el relleu de Sedano van donar el primer pas per apropar a Miró al cap del PP local i la reunió de Sedano amb el Secretari General del PP provincial, José Juan Zaplana, van evidenciar que el PP ja no confiava en Sedano i que la seua eixida, d’una manera o d’altra, era quasi imminent. Rafa, aquesta situació i un Partit Popular desgastat estan provocant reaccions crítiques entre les bases properes a Sedano, sempre extraoficialment, que veuen com el PP pot viure una situació molt similar a la que van viure els socialistes alcoians amb l’eixida de Sanus.

El pròxim Congrés Local podrà ser, si es gestiona i es dirigeix adequadament, el punt i final d’un camí ‘fratricida’ i revoltós per al PP d’Alcoi. Amb un Fernando Pastor, responsable de Serelles, el pàrquing de La Rosaleda i d’una promoció turística més que qüestionable que no compta amb la simpatia de gran part del poble d’Alcoi, com a cara visible i conductora del relleu forçat de Sedano, qui ha sabut menejar-se i canviar de bàndol quan ho ha vist necessari.

Abans que el PP puga reconciliar parts en un Congrés Local s’haurà de convèncer a les bases i explicar el perquè del que es pot entendre per alguns com una traïció política i, fins i tot, personal. Arribar a un acord entre ‘sedanistes’ i la direcció del partit -àrdua tasca- que porte la estabilitat al partit seria el pas definitiu per una nova ‘plàcida’ etapa del PP alcoià. Si aquest mètode no és alternativa, l’agitació al PP d’Alcoi encara acompanyarà posteriorment al Congrés i continuarà donant titulars a la premsa.

L’avantsala de la fi del ‘peraltisme’

Woddy Allen va dir que en sa casa manava ell, però que les decisions les prenia la seua dona. Aquesta frase descriu perfectament la situació que el PP alcoià ha estat vivint des de l’eixida de Peralta de l’alcaldia i l’entrada de Sedano. No cal assenyalar qui és qui en aquesta història.

Milan Kundera, en el seu llibre “La insuportable levitat de l’ésser” remarcava la dificultat i riscos de cada desició adecuada en la vida. Sedano pot donar bona fe dels riscos potencials de cada decisió. Després de pedre més de 4.500 vots respecte a les eleccions municipals de 2007 i que provocaren la pèrdua de la majoria absoluta del PP s’ha demostrat que cada decisió de Sedano ha sigut més que desafortunada.

Un titular que ve repetint-se des d’octubre i que avui més que mai es fa verídic: La caiguda de Sedano és inminent. Un titular que amaga moltes preguntes, baralles internes i moviments de dubtosa ètica.

Hui, des d’un correu enviat per una regidora del PP, es confirmava el que durant part del matí s’havia estat rumorejant als voltants de l’Ajuntament: Eugenia del Castillo, Fernando Pastor i José Luis González presentaven per el Registre de l’Ajuntament la petició de canvi de Portaveu del Grup Municipal Popular amb les 6 firmes necessàries -i amb l’aval del PP provincial-. Sedano, que havia presenciat la reunió en la que es debatia la seua substitució com a Portaveu i que ha qualifiat com “extranya i irregular” l’ha abandonada als tres minuts i ha acudit a la seu del partit per reunir-se ‘espontàneament’ amb alguns afiliats afins i oferir una roda premsa als mitjans per esclarir la situació i per remarcar que estava a l’espera de reunir-se amb el Secretari General del PP provincial, Juan José Zaplana.

En l’altre escenari els 6 regidors favorables al canvi de portaveu: J.L. González, Fernando Pastor, Carmen Payá, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez i Juan Abad. D’aquests dos últims s’havia estat especulant sobre la seua adhesió al grup de Pastor. Només recordar que Sedano va oferir a Rosa Sánchez una de les dos plaçes de dedicació exclusiva que va retirar tant a Pastor com a González la setmana passada. Sánchez, al contrari que Mario Santacreu, la va rebutjar.

Aquests sis regidors han censurat l’actitud de Sedano, remarcant que ha sigut impossible dialogar ja que s’ha llimitat a llegir un informe en el que manifestava el inoportú de la convocatòria i ha marxat.

A la fotografia podem veure, de dreta a esquerra: José Luís González, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez; al centre José Císcar; a la seua esquerra José Juan Zaplana, Fernando Pastor, Carmen Payá i Juan Abad.
A la seu provincial del PP, a Alacant.

Tornant temps enrere, principis de desembre, un dels regidors afins a Sedano afirmava, sempre en privat, que “pareix que són dos els regidors que no están en la ona de recoltzar Sedano, pero la resta estem amb ell a mort”. Han valgut 9 mesos per fer canviar d’opinió a altres quatre regidors per avalar l’eixida de Sedano, en aquells temps, sense a penes suport a València i amb una província d’Alacant enfrentada i debilitada.

A hores d’ara es pot dir que la sentència a Sedano com a Portaveu del Grup Municipal està més que firmada a l’espera de que la secretaria municipal admitisca a tràmit el canvi proposat per els 6 regidors.

Les decisions de Sedano mostren una reiterada falta de planificació i d’inteligència política. Hores després de retirar la dedicació exclussiva a Pastor i González afirmava en declaracions per als mitjans que la decisió responia a la petició que tant Sánchez com Santacreu li havien fet en juliol però que “vam deixar passar les vacances per fer efectiu el canvi”. No obstant Rosa Sánchez va rebutjar acceptar l’oferiment de Sedano. 24 hores després el propi Sedano canviaba totalment el seu fil argumental per afirmar que tant Pastor com González estaven intentant fer-lo fòra.

Els fets van succeint-se de forma atropellada. Els sis regidors que signaren per el canvi de portaveu es van reunir amb el President del PP provincial, José Císcar, i l’esmenat Secretari General amb el que Sedano ha mostrat reiterades intencions de reunir-se, Juan José Zaplana, com es mostra a la fotografia.

És inminent la convocatòria del Congrés Municipal dels Populars. Dos possibilitats: amb o sense Sedano.