El PP en lluita: entre la -falsa- renovació i el continuisme

L’eixida de Jorge Sedano del PP no ha suposat ni molt menys calma a les interioritats del Partit Popular. Sedano va avisar quan va deixar el Grup Popular i el partit: hi havien persones afins disposades a batallar per ell. D’ací la confirmació, el dilluns, de que Cristina Nácher competirà amb el Director General SEPIVA i l’IMPIVA, Rafa Miró, per la Presidència del partit, confirmant les sospites de que el sector del tàndem Sedano/Peralta continuaran lluitant a pesar de l’esgotament i de la pèrdua de poder continua.

No obstant, resulta difícil encontrar diferències ideològiques entre els sectors d’ambdós contendents i més quan ferris defensors i col·laboradors d’un sector han canviat a l’altre per qüestions purament d’interés polític encobertes en un discurs de renovació. Tant Carmina Nácher com Fernando Pastor, aquest últim autoproclamat dirigent de la renovació del partit, han format part del Govern Municipal anterior en llocs rellevants i propulsant projectes que han sigut considerats il·legals pels tribunals. En els anys en els que tant Pastor com Nácher han compartit responsabilitats polítiques o militància al partit no se’ls coneix cap disputa política i ideològica més enllà del enfrontament de sectors en el que estan involucrats actualment.

Entre els candidats a la Presidència del PP alcoià es pot reconèixer que la candidatura de Miró ha desenvolupat més el discurs de la renovació i de la integració entre el PP alcoià i el PP a nivell autonòmic. Carmina Nácher aprofundeix en recòrrir al descontent dels sectors crítics de l’actual i anterior gestió del PPCV i al llegat de Sedano com a Alcalde de les passades legislatures rememorant el primer PP al capdavant de l’Ajuntament d’Alcoi.

En tot cas, el debat ideològic o de polítiques no va a ser ni molt menys crucial en l’Assamblea Local del PP que elegirà al nou líder del PP -com tampoc ho va ser amb el PSPV alcoià al passat Congrés Local-. Els canvis polítics que estan generant-se a escala local i autonòmica a l’interior del PP empenten a que siga un debat en clau interna, un debat de lluita entre famílies i d’interessos polítics.

Ja ve albirant-se des de la pressa de poder del Govern de Progrés a Alcoi que el PP no te ni molt més una estratègia d’oposició clara quan, fins ara, la tasca legislativa del PP ha estat baix mínims i limitada a mocions o propostes intranscendents. En aquest cas Carmina Nácher compta amb una dificultat afegida en cas d’aconseguir la presidència del PP i de tractar de dirigir l’oposició del PP cap al Govern local, un Grup Municipal Popular clarament a favor de la candidatura de Miró.

La incertesa i el sigil amb el que s’ha mogut el PP alcoià en els últims mesos a posteriori de l’eixida de Sedano com a membre del Grup Municipal Popular i del PP és el reflex d’un partit que intenta mostrar serenitat però en el que, en canvi, es viuen moments de gran convulsió no per un debat ideològic o de model estratègic de ciutat sinó per una qüestió de poder: qui dirigirà el partit guanyador a les anteriors eleccions municipals i que compta encara amb un ampli recolzament de la societat alcoiana per falta d’alternativa política. No obstant el PP s’encontrarà en que les pròximes eleccions municipals es desenvoluparan en un marc diferenciat al de les eleccions anteriors, alguna de les claus: un desgast del PP a nivell estatal i autonòmic molt accelerat; molt probablement, sectors interns enfrontats -el de Sedano amb el de Miró o viceversa, segons el guanyador- que bé podria convertir-se en partit polític; un auge de partits minoritaris, com és el cas d’UPyD, que poden acaparar part important de l’electorat conservador.

El punt fort de Rafa Miró és la seua gestió i el seu propi ascens en política en un segon plànol, amb discreció i eficiència. Destaca com un bon gestor, amb experiència municipal i en àmbits superiors, com ara al capdavant de l’IMPIVA. Ha contribuït a solventar alguns problemes de l’actual Ajuntament d’Alcoi i, aparentment, sempre ha estat receptiu a les reivindicacions d’Alcoi cap a València.

Encara així el discurs renovador de Miró no acaba de prendre forma i de guanyar credibilitat justament per la forma i pels actors que l’encapçalen que no són altres que antics socis polítics i defensors de Sedano i de la seua gestió que ara critiquen.

Carmina Nácher no aporta grans esperances ni grans gestions a les esquenes. Nácher presenta una candidatura de confrontació. Una proposta continuista que intenta tenir com a base del discurs la denúncia de la pseudorenovació que enalteix el sector de Miró i el descontent del sector de Sedano que s’ha vist apartat i discriminat, primer per València i, posteriorment, per una part del PP a Alcoi.

Nácher i els seus tractaran d’explotar el recolzament dels afiliats que, si bé no simpatitzen plenament amb la gestió de Sedano i amb la seua figura, consideren que el procés de transformació del partit s’ha fet malament, amb traïcions i a esquenes de parts importants de la militància. Haurà de tractar d’encarnar part d’eixe esperit de renovació, que promou l’adversari, tant necessari, i aprofundir en l’autocrítica per tal de mostrar certa independència de Sedano.

Serà en els estils de fer política en els que, presumptament, s’apreciaran diferències entre els dos candidats, Nácher senyalarà que les renovacions han de fer-se consensuades i contant amb tots els sectors i Miró promulgarà i recalcarà la necessitat de tornar a la normalitat i de retornar l’alcaldia per al PP el abans possible.

Dels dos candidats està encara per demostrar la seua capacitat de lideratge davant situacions complexes que s’han presentat no sols a l’Ajuntament d’Alcoi que compta amb la debilitada economia municipal sinó també amb la difícil situació que travessa el PP alcoià.

Anuncis

Decisions desencertades

L’Alcalde, Toni Francés, s’ha enfrontat a una problemàtica arrel de l’abandó del Grup Municipal Popular de tres regidors: Jordi Sedano, Rafa Sanus i Mario Santacreu. Per tradició, a l’Ajuntament d’Alcoi dona l’exclusivitat a la meitat més un dels edils de cada Grup Municipal i un secretari per cada tres regidors. Cal assenyalar que es tracta d’una tradició no complerta en els anys de Govern de Sedano en detriment del PSPV-PSOE i BLOC. Finalment, Toni Francés, va decidir exercir aquesta tradició -no sempre complerta- i va donar l’exclusivitat a dos -Sedano i Sanus- dels tres regidors trànsfugues.

S’ha passat de quasi demanar responsabilitats civils per una gestió del Govern de Sedano més que deficient a concedir-los tres anys d’indult i privilegis a costa dels alcoians.

El transfuguisme es definit per la RAE com la “persona que amb un càrrec públic no abandona aquest al separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Els tres edils compleixen els requisits per ser tractats com a trànsfugues a pesar de que no siga considerat com un cas de transfuguisme al “Pacte Antitransfugisme” vigent: “S’entén per trànsfugues als representants locals que, traint als seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seua lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat per els òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent sigut expulsats d’aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantindre la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l’entitat.”

Els tres edils trànsfugues no han beneficiat explícitament ni han pactat amb altres forces polítiques per canviar o mantindre el actual govern municipal. No obstant la decisió de Toni Francés no considera els criteris ètics desitjables a l’hora de prendre una decisió d’aquesta transcendència.

La llei electoral espanyola contempla que les llistes electorals són tancades i per tant es tracta, a efectes pràctics, d’una elecció del partit, d’un conjunt i no d’individus concrets -a pesar de que en la pràctica puga ser a l’inrevés-.

Baix aquesta circumstància els tres edils trànsfugues manquen de legitimitat per continuar exercint com edils si aquests ja no representen els interessos i decisions del partit amb el que han sigut escollits. És a dir, aquests tres regidors han sigut elegits dins d’una llista d’un partit, al que ja no representen. Ara es tracta de tres polítics independents que no representen ningun programa votat.

En època no sols de crisi econòmica sinó també democràtica calen actituds que reforcen una major representativitat i ètica política. La indolència amb la que son tractats problemes d’aquestes característiques estimula el frau a l’elector. El transfuguisme crea un efecte pervers que dificulta la correlació de forces dels partits, obstaculitza i relativitza la representativitat entre polític i electorat i, com a conseqüència, es perd legitimitat.

Tal vegada Toni Francés decidira no discriminar i realitzar un tracte d’igualtat, no obstant es realitza un tracte d’igualtat entre formacions no iguals: unes representen una llista votada, la formació del Grup Mixt no. La distància entre les expectatives i els objectius amb els que s’impulsa una decisió com aquesta es mesura en anys llum i, amb aquesta decisió, la democràcia local pateix.

Es deu tindre en compte que la facilitat amb la que es fragmenta la confiança amb els ciutadans posa de manifest fins què punt són fràgils les nostres societats i més en un moment de crisi tant greu on l’Ajuntament d’Alcoi, arran d’aquesta determinació deurà fer front a una despesa no contemplada als Pressupostos al atorgar, respecte a la investidura de juny de 2011, una dedicació exclusiva més. Aquesta decisió, al fi i al cap, suma altres decisions no contemplades (falta d’ètica democràtica, augment de la despesa pública en moments de serioses dificultats econòmiques, etc.) que condueixen a una situació que inicialment no era desitjable i que simbolitza una equivocada concepció de la democràcia representativa.

El conflicte que obri en canal al PP

La tensió es viu intensament als voltants del PP alcoià. Fa quasi un any, octubre de 2011, es presenta com una data conjuntural en la carrera política de Sedano. A aquesta data, molt pròxima a la celebració del mig any fester, gent pròxima al partit i a Sedano esperaven la seua dimissió com a Portaveu del Grup Municipal Popular i s’obriria el què seria el preludi de la renovació interna i un canvi de lideratge progressiu.

Aquesta decisió, esperada fins i tot entre companys de files, finalment no es va produir. A hores d’ara i molt segurament com a conseqüència d’aquella decisió Sedano ha acabat per sol·licitar la baixa del PP i dimitint del Grup Municipal Popular, passant a formar part del Grup Mixt.

Queden quatre anys per als pròxims comicis i perquè el PP alcoià tinga que enfrontar-se de nou a unes eleccions locals. Es evident la tremenda divisió interna en el PP i consta que hi ha certa preocupació per com aquest episodi pot afectar a les pròximes eleccions municipals.

Al PP no li preocupa tant la convulsió interna que després del Congrés Local s’espera que amaine, sinó que preocupa que aquesta situació agreuge, encara més, la sensació generalitzada en la població de descontent en la classe política, en les seues gestions internes poc democràtiques i transparents i en la ‘professionalització’ de la política. És a dir, un augment -encara major- entre els votants del PP que reconduïsquen aquests vots a altres partits, sobretot minoritaris: UpyD i CDL.

El Grup Municipal la setmana passada: la calma que precedeix la tempesta./ Ciudad de Alcoy

Al Govern municipal li ha vingut com a anell al dit aquesta situació amb la qual s’asseguren una oposició quasi inexistent, implicada plenament en disputes internes -com ha estat fins ara-.

L’eixida de Sedano, Santacreu i Sanus del PP no apaivaga els ànims interns, el sector de Sedano continua tenint un recolzament intern relativament nombrós, que pot arribar a ser molest. Tant d’un bàndol com de l’altre al PP afirmen que la situació és complicada i delicada, encara que amb la dimissió de l’ex-alcalde els ànims de cara a l’exterior poden assossegar-se, serà conforme s’aprope el Congrés Local previst entre novembre i març de 2013 quan comence a retornar la tensió tenint en compte les declaracions de Sedano en les quals afirmava que hi havia gent afí disposada a presentar la seua candidatura a la presidència del PP local en el Congrés.

Tots saben que Sedano, a pesar d’estar fòra, no ho posarà gens fàcil. Per altra banda, a Pastor i González, els ha portat quasi un any convèncer a persones molt pròximes a Sedano: Rosa Sánchez, Juan Abad, Eugenia del Castillo o Carmen Payà, regidors els qui van ser l’aposta directa de Sedano, perquè recolzaren l’alternativa que plantegen i per avalar el seu relleu com a Portaveu del Grup Municipal Popular. Tenen per davant entre dos i sis mesos per convèncer a les bases del PP alcoià que Miró serà millor candidat del que ha sigut Sedano i que té capacitat per retornar l’alcaldia als populars.

Sedano, davant una situació insostenible no ha volgut mostrar la seua submissió cap al partit i ha pres la decisió de deixar el Partit Popular.

Qui es postula com a nou líder del PP d’Alcoi, Rafa Miró, ha estat des de l’ombra recollint amb discreció avals i el recolzament indispensable de València. Els sis regidors que demanaren el relleu de Sedano van donar el primer pas per apropar a Miró al cap del PP local i la reunió de Sedano amb el Secretari General del PP provincial, José Juan Zaplana, van evidenciar que el PP ja no confiava en Sedano i que la seua eixida, d’una manera o d’altra, era quasi imminent. Rafa, aquesta situació i un Partit Popular desgastat estan provocant reaccions crítiques entre les bases properes a Sedano, sempre extraoficialment, que veuen com el PP pot viure una situació molt similar a la que van viure els socialistes alcoians amb l’eixida de Sanus.

El pròxim Congrés Local podrà ser, si es gestiona i es dirigeix adequadament, el punt i final d’un camí ‘fratricida’ i revoltós per al PP d’Alcoi. Amb un Fernando Pastor, responsable de Serelles, el pàrquing de La Rosaleda i d’una promoció turística més que qüestionable que no compta amb la simpatia de gran part del poble d’Alcoi, com a cara visible i conductora del relleu forçat de Sedano, qui ha sabut menejar-se i canviar de bàndol quan ho ha vist necessari.

Abans que el PP puga reconciliar parts en un Congrés Local s’haurà de convèncer a les bases i explicar el perquè del que es pot entendre per alguns com una traïció política i, fins i tot, personal. Arribar a un acord entre ‘sedanistes’ i la direcció del partit -àrdua tasca- que porte la estabilitat al partit seria el pas definitiu per una nova ‘plàcida’ etapa del PP alcoià. Si aquest mètode no és alternativa, l’agitació al PP d’Alcoi encara acompanyarà posteriorment al Congrés i continuarà donant titulars a la premsa.

L’avantsala de la fi del ‘peraltisme’

Woddy Allen va dir que en sa casa manava ell, però que les decisions les prenia la seua dona. Aquesta frase descriu perfectament la situació que el PP alcoià ha estat vivint des de l’eixida de Peralta de l’alcaldia i l’entrada de Sedano. No cal assenyalar qui és qui en aquesta història.

Milan Kundera, en el seu llibre “La insuportable levitat de l’ésser” remarcava la dificultat i riscos de cada desició adecuada en la vida. Sedano pot donar bona fe dels riscos potencials de cada decisió. Després de pedre més de 4.500 vots respecte a les eleccions municipals de 2007 i que provocaren la pèrdua de la majoria absoluta del PP s’ha demostrat que cada decisió de Sedano ha sigut més que desafortunada.

Un titular que ve repetint-se des d’octubre i que avui més que mai es fa verídic: La caiguda de Sedano és inminent. Un titular que amaga moltes preguntes, baralles internes i moviments de dubtosa ètica.

Hui, des d’un correu enviat per una regidora del PP, es confirmava el que durant part del matí s’havia estat rumorejant als voltants de l’Ajuntament: Eugenia del Castillo, Fernando Pastor i José Luis González presentaven per el Registre de l’Ajuntament la petició de canvi de Portaveu del Grup Municipal Popular amb les 6 firmes necessàries -i amb l’aval del PP provincial-. Sedano, que havia presenciat la reunió en la que es debatia la seua substitució com a Portaveu i que ha qualifiat com “extranya i irregular” l’ha abandonada als tres minuts i ha acudit a la seu del partit per reunir-se ‘espontàneament’ amb alguns afiliats afins i oferir una roda premsa als mitjans per esclarir la situació i per remarcar que estava a l’espera de reunir-se amb el Secretari General del PP provincial, Juan José Zaplana.

En l’altre escenari els 6 regidors favorables al canvi de portaveu: J.L. González, Fernando Pastor, Carmen Payá, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez i Juan Abad. D’aquests dos últims s’havia estat especulant sobre la seua adhesió al grup de Pastor. Només recordar que Sedano va oferir a Rosa Sánchez una de les dos plaçes de dedicació exclusiva que va retirar tant a Pastor com a González la setmana passada. Sánchez, al contrari que Mario Santacreu, la va rebutjar.

Aquests sis regidors han censurat l’actitud de Sedano, remarcant que ha sigut impossible dialogar ja que s’ha llimitat a llegir un informe en el que manifestava el inoportú de la convocatòria i ha marxat.

A la fotografia podem veure, de dreta a esquerra: José Luís González, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez; al centre José Císcar; a la seua esquerra José Juan Zaplana, Fernando Pastor, Carmen Payá i Juan Abad.
A la seu provincial del PP, a Alacant.

Tornant temps enrere, principis de desembre, un dels regidors afins a Sedano afirmava, sempre en privat, que “pareix que són dos els regidors que no están en la ona de recoltzar Sedano, pero la resta estem amb ell a mort”. Han valgut 9 mesos per fer canviar d’opinió a altres quatre regidors per avalar l’eixida de Sedano, en aquells temps, sense a penes suport a València i amb una província d’Alacant enfrentada i debilitada.

A hores d’ara es pot dir que la sentència a Sedano com a Portaveu del Grup Municipal està més que firmada a l’espera de que la secretaria municipal admitisca a tràmit el canvi proposat per els 6 regidors.

Les decisions de Sedano mostren una reiterada falta de planificació i d’inteligència política. Hores després de retirar la dedicació exclussiva a Pastor i González afirmava en declaracions per als mitjans que la decisió responia a la petició que tant Sánchez com Santacreu li havien fet en juliol però que “vam deixar passar les vacances per fer efectiu el canvi”. No obstant Rosa Sánchez va rebutjar acceptar l’oferiment de Sedano. 24 hores després el propi Sedano canviaba totalment el seu fil argumental per afirmar que tant Pastor com González estaven intentant fer-lo fòra.

Els fets van succeint-se de forma atropellada. Els sis regidors que signaren per el canvi de portaveu es van reunir amb el President del PP provincial, José Císcar, i l’esmenat Secretari General amb el que Sedano ha mostrat reiterades intencions de reunir-se, Juan José Zaplana, com es mostra a la fotografia.

És inminent la convocatòria del Congrés Municipal dels Populars. Dos possibilitats: amb o sense Sedano.

Revista de Premsa: Un any de ‘triparty’

Es compleix any i pico de canvi de govern a Alcoi. Es va escollir un difícil projecte: un Govern de progrés format per tres partits (PSPV-PSOE, BLOC-Compromís i EU-L’Entesa), el que ha sigut batejat com a tripartit.

Toni Francés, Alcalde d’Alcoi, trau pit i vaticina per a les autonòmiques de 2015 un tripartit entre les forçes que governen a Alcoi i promet per a 2013 i 2014 una major aposta per la economia, el treball i la reactivació econòmica. A l’altra banda, l’oposició del PP continua vaticinant, com des de fa un any, la desaparició inminent del tripartit amb la eixida de Paco Agulló a veu de Sedano a l’especial de Pagina66 sobre l’any de canvi de govern a Alcoi on recalca constantment la desunió del govern, la falta de projectes i la paralització total d’Alcoi a mans del tripartit amb un discurs repetitiu.

Més d’un any del canvi de batuta.

Des dels dirigents del tripartit s’exposa la situació interna cap a l’exterior com a normal, tranquila i reivindicant la unitat al se del govern. A l’especial de Pagina66, Rafa Carbonell critica al PP al considerar la seua oposició com a un “encefalograma pla” i destaca que les tensions que han hagut al govern no s’han produït per una confrontació ideològica sinó més bé per la manera de fer les coses i valora en un 6 la gestió del govern . Paco Agulló és més optimista i posa un 7 al govern i es posa com a objectiu involucrar el màxim possible a totes les entitats i veïns per gestionar la ciutat. Toni Francés, amb un discurs més ‘oficialista’, valora en un 7 la gestió municipal. Tots tres destaquen la unitat del tripartit a l’hora de treballar i acusen la manca de diners a les arques municipals.

Segons un servidor l’oposició ha passat 365 dies d’inmobilitat política. L’altra oposició, UPyD que per molts està sent calificada com la vertadera oposició,  critica durament la gestió de l’any de tripartit amb dos articles de David Sabido: un destacant la seua feina a l’oposició i realçant la figura d’UPyD com a partit treballador, crític i constructiu; l’altre on critica durament a Rafa Carbonell amb la figura de vicealcalde i a la mancomunitat.

Passat i futur del PP alcoià.

Fernando Pastor destaca en un article els errors del tripartit sense remarcar, defendre ni mencionar la feina com a oposició del seu partit, Sedano torna a atacar amb la mateixa artilleria pesada. Mentres tant, el seu sector afí busca alternatives a altres partits com publicava en exclusiva ARAMultimèdia.

Des de fòra, veus molt crítiques: Josep Sanus, exalcalde d’Alcoi durant 21 anys, va passar per Radio Alcoy i va ser crític tant en la gestió del govern com en la de l’oposició. El titular: “Al Govern li calen idees i al PP li sobra incompetència”.

Carles Esteve, el que va ser rival de Toni Francés a les primàries dels socialistes alcoians també va passar per Radio Alcoy, considera que “el Govern deu transmetre il·lusió”.

Javier Llopis, plasma i adverteix sobre el desencant que està generant-se entorn al tripartit amb un article al Diario Información on preveu el final “del tàndem Sedano/Peralta”.

Prioritzar, eixa és la principal deficiència que, el periodista Juan Enrique Ruiz, creu que ha patit el nou Govern durant aquest primer any.

A ARAMultimèdia, al petit cicle sobre ‘Un any de govern’ Pep Jordà i Ricard Bañó ens donen la seua opinió. Jordà, conclueix anminant-nos a gaudir d’un any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Bañó argumenta la seua relació “d’amor-odi” amb el tripartit i explica alguna de les deficiències del govern durant aquest any.

EU, el partit que més ha disentit front a l’opinió pública sobre el tripartit presenta a mans de Jordi Santonja un article al Ciudad de Alcoy on analitza les tres urgències inmediates a les que deu fer front el tripartit.

Darrere queda un any: d’il·lusions, de decepcions, d’expectatives, de llum i de sombres. Per davant tres anys plens d’incògnites.

Música per acompanyar l’esperança.

Aniversari, per Pep Jordà

Es compleix un any del canvi de govern a Alcoi i ho celebrem amb un petit cicle d’articles d’opinió que tracten aquest fet.

Comencem amb ‘Aniversari’ de Pep Jordà.

Per si no ho sabien estem de celebració. Que què celebrem? No l’acabament de la crisi. Ni tampoc la baixada de les xifres de l’atur, ni la millora de les perspectives econòmiques en particular, ni de les perspectives en general. Celebrem que ha passat gairebé un any des de que als candidats populars a l’alcaldia se’ls va quedar cara de Joaquin Sabina cantant “quién me ha robado el mes de abril, cómo pudo sucederme a mi” en no obtenir majoria absoluta i assabentar-se que tres de les llistes menys votades formarien govern.

Celebrem el primer aniversari d’eixa unió temporal d’interessos auto definida com a coalició progressista d’esquerres (de moment només s’ha pogut certificar el fet que és una coalició) i cohesionada al voltant d’un programa amb tres punts: a) evitar que governara el PP b) aturar les seues desfetes arquitectòniques i c) la resta. Entre la resta es van incloure (suposadament) algunes accions concretes de govern i un munt de propòsits intangibles com ara canviar la manera, digues-li autoritària, digues-li dictatorial, de fer política i tornar a posar de moda paraules com col·laboració, ciutadà i sentit comú.

L’aliança, com sempre passa, va despertar l’interès d’uns i l’animadversió d’altres. Els altres eren majoritàriament populars que no van digerir gens bé el fet de no governar malgrat haver sigut la llista més votada (però la llista més votada tenia menys vots que la suma de les llistes menys votades) i ràpidament es van posar a forjar un trident d’arguments amb el que esperaven corcar les cordes de l’inestable andami que semblava el govern de coalició.

El primer era titllar-lo de tripartit (que igual pot significar tres partits com partit per tres parts) denominació que tot i ser perfectament correcta devia anar acompanyada d’alguna intenció donat l’ús creatiu que acostuma a fer el PP de l’idioma. Què pretenia? Assimilar el tripartit local a aquell que va governar Catalunya? Transmetre la idea que tres son multitud? O que tres és un numero fatídic per dirigir un Ajuntament malgrat que a molts països hi ha governs de coalició? Personalment pense que si el que volien era prevenir-nos contra la suposada rojor dels seus integrants hagueren fet millor batejant-los com troika. O triumvirat si la intenció era dir que acabaran apunyalant-se per l’esquena.

Aquest era el segon argument: la ruptura, la fellonia, la traïció. El PP augurava que les diferències irreconciliables debilitarien el tripartit i, com el cabell fràgil, acabaria trencant-se per les puntes. El debat d’idees, les opinions, tot això estava molt bé per assemblees i associacions però quan es tracta de governar seriosament el que cal és la política del martell piló dirigida per un líder amb majoria absoluta. Ara la pregunta. Val que a una coalició hi haja diferencies que alenteixen les tasques de govern però, còm és que al PP, partit cohesionat per antonomàsia, d’ideologia elemental i afiliats que semblen creients s’ha pogut produir durant anys aquesta paràlisi permanent? Lluita pel poder entre les distintes famílies? Tutta la mia vita ho lottato per proteggere la mia famiglia.

La tercera punxa del trident és la reiterada acusació que el tripartit en dotze mesos no ha pegat ni brot. A propòsit d’açò em ve un conte al cap. Diu que en certa ocasió un governant li va preguntar a un mestre zen: Què és el millor que podria fer pel meu poble? I aquest li va contestar: Dorm. Dorm molt. Tant de bo alguns dels darrers alcaldes hagueren fet, de tant en tant, una migdiada. Perquè, reflexionem. Per a què ens han servit projectes tan visionaris, com el pàrquing la Rosaleda, l’Estambrera, Serelles o Sant Llorenç 20, que a més de no agradar gairebé ningú (ni al Tribunal Superior de Justícia) i trobar-se en situació il·legal, alegal i interrupta van a costar-nos un ull de la cara? No creuen que ens hauria sortit més a compte tindre un alcalde menys hiperactiu?

És cert que al tripartit se li ha passat l’any aterrant a l’Ajuntament, repartint regidories, contractant assessors, desentranyant misteris consistorials i paralitzant projectes del PP. És cert que, més aviat que tard, haurà de posar-se a resoldre problemes, a materialitzar les bones intencions, a suavitzar les diferencies conjugals que manté com a trio i a fer ús del govern perquè sinó els ciutadans acabarem amb el mateix problema que els esquimals tenen amb els arbres: ens costarà distingir uns d’altres siguen de l’espècie que siguen.

Però malgrat els mals auguris i el fet que per tot arreu sone aquella cançó de Remedios Amaya ‘Ay ¿quién maneja mi barca? Que a la deriva me lleva’ permetem-nos gaudir per un moment d’aquest any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Perquè només això és motiu d’alegria i profunda satisfacció.

*Article també publicat a ARAMultimèdia.

365 dies

Del balanç que se’n fa de l’any de govern de progrés a Alcoi en sentireu parlar. Per a Sedano “L’Entesa dona passos per trencar el tripartit (…) se senten incòmodes”. Altres, com Ricard Bañó, consideren que el govern està sent “molt avorrit i te una falta d’imaginació bestial”, crítica compartida per l’autor del blog “Art en Alcoi“, que critica la gestió cultural de l’Ajuntament i considera que “la poca activitat que es du a terme passa pràcticament desapercebuda, a la qual se li suma un problema de difusió bastant important”. Aquestes crítiques, indubtablement, es sumen a un marc de gestió molt complicat degut a la crisi econòmica, a un govern amb tres partits i amb un excessiu plantejament d’intentar agradar a tothom, de -casi- passar desapercebuts i de certa manca d’imaginació política en alguns sectors de l’Ajuntament.

No obstant la cojuntura complexa, el Govern actual està afrontat-se a un punt que afavoreix i facilita molt la seua gestió: governar sense oposició.

Una nova moda, els 365 primers dies no del govern, sinó de l’oposició. Si bé el tripartit conté una majoria parlamentaria a l’Ajuntament és una majoria fictícia, 3 partits la sostenen i hi ha dependència del consens intern per a gaudir-la.

L’oposició parlamentaria, el Grup Municipal Popular, no destaca precisament per una oposició ferma i activa, i quan no hi ha mèrit propi ni perspectives de millora o de sobrepassar amb idees i qualitat la gestió de l’adversari per pobra que siga s’ha de projectar tots els mals sobre altres, en aquest cas la crítica constant al tripartit i la seua paralització total de la ciutat. Inclós veus del propi partit reclamen una oposició responsable i constructiva i que ja d’una es deixen de banda crítiques estèrils i buides.

Tres anys per davant per agranar la casa en la que va complicant-se cada vegada més i més el futur de Sedano, Peraltas & Company i va agafant lloc Rafa Miró, el mestre del autoreciclatge polític Fernando Pastor i el sector tradicionalment enfrontat a Sedano.

No se sap amb aquest any d’oposició quins són els grans resultats o èxits de Sedano i el seu grup, o si inclús han hagut èxits parcials, però sí sabem que hi ha un gran interés en tombar al tripartit amb confrontació i destapant suposades desunions en compte de treballar políticament mitjançant una oposició política seriosa i responsable.

Sedano va anunciar que deixaria 100 dies de gràcia al govern, exempts d’oposició crítica i activa, però aquests 365 dies s’allarguen i s’han convertit en un any i pico, any i pico d’oposició inexistent, 365 dies que es podrien resumir com 365 dies sense oposició.