El PP en lluita: entre la -falsa- renovació i el continuisme

L’eixida de Jorge Sedano del PP no ha suposat ni molt menys calma a les interioritats del Partit Popular. Sedano va avisar quan va deixar el Grup Popular i el partit: hi havien persones afins disposades a batallar per ell. D’ací la confirmació, el dilluns, de que Cristina Nácher competirà amb el Director General SEPIVA i l’IMPIVA, Rafa Miró, per la Presidència del partit, confirmant les sospites de que el sector del tàndem Sedano/Peralta continuaran lluitant a pesar de l’esgotament i de la pèrdua de poder continua.

No obstant, resulta difícil encontrar diferències ideològiques entre els sectors d’ambdós contendents i més quan ferris defensors i col·laboradors d’un sector han canviat a l’altre per qüestions purament d’interés polític encobertes en un discurs de renovació. Tant Carmina Nácher com Fernando Pastor, aquest últim autoproclamat dirigent de la renovació del partit, han format part del Govern Municipal anterior en llocs rellevants i propulsant projectes que han sigut considerats il·legals pels tribunals. En els anys en els que tant Pastor com Nácher han compartit responsabilitats polítiques o militància al partit no se’ls coneix cap disputa política i ideològica més enllà del enfrontament de sectors en el que estan involucrats actualment.

Entre els candidats a la Presidència del PP alcoià es pot reconèixer que la candidatura de Miró ha desenvolupat més el discurs de la renovació i de la integració entre el PP alcoià i el PP a nivell autonòmic. Carmina Nácher aprofundeix en recòrrir al descontent dels sectors crítics de l’actual i anterior gestió del PPCV i al llegat de Sedano com a Alcalde de les passades legislatures rememorant el primer PP al capdavant de l’Ajuntament d’Alcoi.

En tot cas, el debat ideològic o de polítiques no va a ser ni molt menys crucial en l’Assamblea Local del PP que elegirà al nou líder del PP -com tampoc ho va ser amb el PSPV alcoià al passat Congrés Local-. Els canvis polítics que estan generant-se a escala local i autonòmica a l’interior del PP empenten a que siga un debat en clau interna, un debat de lluita entre famílies i d’interessos polítics.

Ja ve albirant-se des de la pressa de poder del Govern de Progrés a Alcoi que el PP no te ni molt més una estratègia d’oposició clara quan, fins ara, la tasca legislativa del PP ha estat baix mínims i limitada a mocions o propostes intranscendents. En aquest cas Carmina Nácher compta amb una dificultat afegida en cas d’aconseguir la presidència del PP i de tractar de dirigir l’oposició del PP cap al Govern local, un Grup Municipal Popular clarament a favor de la candidatura de Miró.

La incertesa i el sigil amb el que s’ha mogut el PP alcoià en els últims mesos a posteriori de l’eixida de Sedano com a membre del Grup Municipal Popular i del PP és el reflex d’un partit que intenta mostrar serenitat però en el que, en canvi, es viuen moments de gran convulsió no per un debat ideològic o de model estratègic de ciutat sinó per una qüestió de poder: qui dirigirà el partit guanyador a les anteriors eleccions municipals i que compta encara amb un ampli recolzament de la societat alcoiana per falta d’alternativa política. No obstant el PP s’encontrarà en que les pròximes eleccions municipals es desenvoluparan en un marc diferenciat al de les eleccions anteriors, alguna de les claus: un desgast del PP a nivell estatal i autonòmic molt accelerat; molt probablement, sectors interns enfrontats -el de Sedano amb el de Miró o viceversa, segons el guanyador- que bé podria convertir-se en partit polític; un auge de partits minoritaris, com és el cas d’UPyD, que poden acaparar part important de l’electorat conservador.

El punt fort de Rafa Miró és la seua gestió i el seu propi ascens en política en un segon plànol, amb discreció i eficiència. Destaca com un bon gestor, amb experiència municipal i en àmbits superiors, com ara al capdavant de l’IMPIVA. Ha contribuït a solventar alguns problemes de l’actual Ajuntament d’Alcoi i, aparentment, sempre ha estat receptiu a les reivindicacions d’Alcoi cap a València.

Encara així el discurs renovador de Miró no acaba de prendre forma i de guanyar credibilitat justament per la forma i pels actors que l’encapçalen que no són altres que antics socis polítics i defensors de Sedano i de la seua gestió que ara critiquen.

Carmina Nácher no aporta grans esperances ni grans gestions a les esquenes. Nácher presenta una candidatura de confrontació. Una proposta continuista que intenta tenir com a base del discurs la denúncia de la pseudorenovació que enalteix el sector de Miró i el descontent del sector de Sedano que s’ha vist apartat i discriminat, primer per València i, posteriorment, per una part del PP a Alcoi.

Nácher i els seus tractaran d’explotar el recolzament dels afiliats que, si bé no simpatitzen plenament amb la gestió de Sedano i amb la seua figura, consideren que el procés de transformació del partit s’ha fet malament, amb traïcions i a esquenes de parts importants de la militància. Haurà de tractar d’encarnar part d’eixe esperit de renovació, que promou l’adversari, tant necessari, i aprofundir en l’autocrítica per tal de mostrar certa independència de Sedano.

Serà en els estils de fer política en els que, presumptament, s’apreciaran diferències entre els dos candidats, Nácher senyalarà que les renovacions han de fer-se consensuades i contant amb tots els sectors i Miró promulgarà i recalcarà la necessitat de tornar a la normalitat i de retornar l’alcaldia per al PP el abans possible.

Dels dos candidats està encara per demostrar la seua capacitat de lideratge davant situacions complexes que s’han presentat no sols a l’Ajuntament d’Alcoi que compta amb la debilitada economia municipal sinó també amb la difícil situació que travessa el PP alcoià.

Una política de noves mires a Alcoi

La societat alcoiana durant un llarg termini de temps ens ha estat acostumada a legitimar, no sols amb el vot, el poder dels seus governants sense exigir una necessària rendició de comptes com a contrapartida. És ara, anys després, quan una veu majoritària es pregunta perquè es va permetre, sense una major resistència social, la urbanització de Serelles, la construcció del pàrquing de La Rosaleda o l’intent d’hipotecar-nos per un llarg temps amb el Bulevard.

També es plantegen qüestions com què podria haver passat si el Pacte de Progrés s’hagués fonamentat sobre un pacte realista, equitatiu i basat en polítiques i estratègies i no fonamentalment en un repartiment en calçador de regidories.

No fer-se preguntes. Això és el que ha caracteritzat a amplis sectors de la societat -no sols l’alcoiana- deixats endur per l’esperança i la il·lusió d’un canvi de Govern que trencara un trajecte de polítiques faltes de contingut i de planificació real en el passat.

No qüestionar es va convertir en un excés i en un luxe que en moments d’optimisme i de perspectives econòmiques favorables ens vam permetre.

A Alcoi no li convé fomentar més l’antipolítica, el cansament social i el desencant que ha vingut regnant amb el PP al Govern els últims anys i que han aparegut també esporàdicament a aquesta legislatura. No cal recordar les formes despòtiques als plenaris de les passades legislatures o les mesures polítiques faltes de consens i d’un projecte creïble que es fomentaven.

El nou Govern del PSPV i EU, amb una minoria inquietant, deu promoure, com ha intentat fer fins ara amb major o menor encert, el debat amb rigor i dades. Cal crear un projecte de futur creïble i reformat respecte al que es va presentar en el Pacte de Mínims al començ de la legislatura. Un nou acord de consens, no sols amb forces polítiques, que intenten transformar a la societat i a la ciutat. Serà necessari, en cas d’incompliments, la rendició de comptes i les explicacions oportunes per part dels responsables polítics.

La crisi econòmica deu ser una oportunitat d’incrementar la transparència i l’exigència cap a allò públic i cap a aquells que ho gestionen i administrem. Fomentar-ho de forma concloent i decisiva.

La crisi de Govern que es va desenllaçar amb la retirada de funcions de la regidora Anna Serrano si bé va ser una expressió contundent i ben rebuda en amplis sectors de la societat alcoiana va ser un acte d’eixida unilateral, presa per l’Alcalde únicament que denota una falta de cultura del consens entre polítics. Si bé el problema venia de llarg es deuria haver tractat aquest problema intern de forma deguda, seriosa i amb clares intencions de solucionar-lo. És possible governar de forma eficient amb un Govern de coalició bipartit, tripartit o tetrapartit però sols és factible fomentant la cultura política del consens, de la cerca de grans pactes i de solucions conjuntes.

Alcoi enceta una nova etapa, amb una oposició conservadora esquerdada, ocupada en lluites internes i una nova oposició progressista, la del BLOC, intentant recompondre’s del cop rebut i tractant de refer la seua estratègia ara que hi seran a l’oposició. La ciutat agrairà que el BLOC mantinga una oposició constructiva com la que Paco Blay va construir a l’oposició durant els governs del PP a Alcoi i que no pose traves a una gestió ja de per si dificultosa donada l’aritmètica al Plenari.

Hi ha marge de millora en la nostra política i els polítics deuen aspirar a desenvolupar-la i renovar-la constantment. En un moment en el que la política és cada vegada menys nostra i més d’àmbits i sectors supraestatals els municipis deuen trobar i anhelar que la ciutadania assumisca un paper protagonista i principal en la política.

Toni Francés: l’efecte Rally round the flag

L’efecte Rally Round the Flag” és el recolzament i/o solidaritat de la societat cap a un dirigent davant un problema, dificultat, atac o amenaça.

Toni Francés s’encontra, molt segurament, en el moment més complicat de la seua carrera política. El trencament del tercer pacte de la història democràtica recent d’Alcoi arriba en un moment en el que la percepció ciutadana cap als socialistes està en ple declivi, amb un recolzament popular cada vegada menor i un auge de forces minoritàries com Compromís, EU o UPyD.

Li ha arribat en un moment en el que la feblesa política de l’Alcalde d’Alcoi és màxima, amb una relació tíbia i feta malbé amb València degut al recolzament a Alarte a l’anterior Congrés i desobeint el propòsit de Ximo Puig i la cúpula socialista de continuar el Pacte de Progrés i amb els pitjors resultats electorals del PSPV a Alcoi a les esquenes, amb un partit que, internament, cada vegada el qüestiona més.

Molt segurament Francés, sense buscar-ho expressament, ha encontrat una causa popular i justificada com posar fre a fets que es consideren qüestionables èticament. No entrem en si ho són o no. Poques vegades un Executiu s’encontra una ona de percepció ciutadana favorable en aquests moments i menys al PSOE. Francés és vist com una persona feble, inclòs per gent dins del partit, amb poca personalitat política i escassa visió estratègica i pot ser part d’aquesta personalitat l’ha portat al punt on està: al principi del fi de la seua carrera política.

Francés no guanyarà la batalla, ja la te perduda a no ser que aconseguisca un pacte renovat i creïble in extremis, tot i així eixirà beneficiat, de cara a la societat, del efecte que provoquen les situacions de dificultat.

Aquest sedant no durarà gaire, el malestar ciutadà va en augment i Toni Francés deurà enfrontar-se a una situació d’extrema complicació amb un trencament i reorganització de Govern i a una governabilitat que entaularà molta dificultat.

L’efecte “Rally round the flag” és un impacte a curt termini que, ni molt menys, servirà a Toni Francés per salvar la seua danyada carrera política.

Mauro Colomina

Decisions desencertades

L’Alcalde, Toni Francés, s’ha enfrontat a una problemàtica arrel de l’abandó del Grup Municipal Popular de tres regidors: Jordi Sedano, Rafa Sanus i Mario Santacreu. Per tradició, a l’Ajuntament d’Alcoi dona l’exclusivitat a la meitat més un dels edils de cada Grup Municipal i un secretari per cada tres regidors. Cal assenyalar que es tracta d’una tradició no complerta en els anys de Govern de Sedano en detriment del PSPV-PSOE i BLOC. Finalment, Toni Francés, va decidir exercir aquesta tradició -no sempre complerta- i va donar l’exclusivitat a dos -Sedano i Sanus- dels tres regidors trànsfugues.

S’ha passat de quasi demanar responsabilitats civils per una gestió del Govern de Sedano més que deficient a concedir-los tres anys d’indult i privilegis a costa dels alcoians.

El transfuguisme es definit per la RAE com la “persona que amb un càrrec públic no abandona aquest al separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Els tres edils compleixen els requisits per ser tractats com a trànsfugues a pesar de que no siga considerat com un cas de transfuguisme al “Pacte Antitransfugisme” vigent: “S’entén per trànsfugues als representants locals que, traint als seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seua lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat per els òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent sigut expulsats d’aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantindre la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l’entitat.”

Els tres edils trànsfugues no han beneficiat explícitament ni han pactat amb altres forces polítiques per canviar o mantindre el actual govern municipal. No obstant la decisió de Toni Francés no considera els criteris ètics desitjables a l’hora de prendre una decisió d’aquesta transcendència.

La llei electoral espanyola contempla que les llistes electorals són tancades i per tant es tracta, a efectes pràctics, d’una elecció del partit, d’un conjunt i no d’individus concrets -a pesar de que en la pràctica puga ser a l’inrevés-.

Baix aquesta circumstància els tres edils trànsfugues manquen de legitimitat per continuar exercint com edils si aquests ja no representen els interessos i decisions del partit amb el que han sigut escollits. És a dir, aquests tres regidors han sigut elegits dins d’una llista d’un partit, al que ja no representen. Ara es tracta de tres polítics independents que no representen ningun programa votat.

En època no sols de crisi econòmica sinó també democràtica calen actituds que reforcen una major representativitat i ètica política. La indolència amb la que son tractats problemes d’aquestes característiques estimula el frau a l’elector. El transfuguisme crea un efecte pervers que dificulta la correlació de forces dels partits, obstaculitza i relativitza la representativitat entre polític i electorat i, com a conseqüència, es perd legitimitat.

Tal vegada Toni Francés decidira no discriminar i realitzar un tracte d’igualtat, no obstant es realitza un tracte d’igualtat entre formacions no iguals: unes representen una llista votada, la formació del Grup Mixt no. La distància entre les expectatives i els objectius amb els que s’impulsa una decisió com aquesta es mesura en anys llum i, amb aquesta decisió, la democràcia local pateix.

Es deu tindre en compte que la facilitat amb la que es fragmenta la confiança amb els ciutadans posa de manifest fins què punt són fràgils les nostres societats i més en un moment de crisi tant greu on l’Ajuntament d’Alcoi, arran d’aquesta determinació deurà fer front a una despesa no contemplada als Pressupostos al atorgar, respecte a la investidura de juny de 2011, una dedicació exclusiva més. Aquesta decisió, al fi i al cap, suma altres decisions no contemplades (falta d’ètica democràtica, augment de la despesa pública en moments de serioses dificultats econòmiques, etc.) que condueixen a una situació que inicialment no era desitjable i que simbolitza una equivocada concepció de la democràcia representativa.

L’avantsala de la fi del ‘peraltisme’

Woddy Allen va dir que en sa casa manava ell, però que les decisions les prenia la seua dona. Aquesta frase descriu perfectament la situació que el PP alcoià ha estat vivint des de l’eixida de Peralta de l’alcaldia i l’entrada de Sedano. No cal assenyalar qui és qui en aquesta història.

Milan Kundera, en el seu llibre “La insuportable levitat de l’ésser” remarcava la dificultat i riscos de cada desició adecuada en la vida. Sedano pot donar bona fe dels riscos potencials de cada decisió. Després de pedre més de 4.500 vots respecte a les eleccions municipals de 2007 i que provocaren la pèrdua de la majoria absoluta del PP s’ha demostrat que cada decisió de Sedano ha sigut més que desafortunada.

Un titular que ve repetint-se des d’octubre i que avui més que mai es fa verídic: La caiguda de Sedano és inminent. Un titular que amaga moltes preguntes, baralles internes i moviments de dubtosa ètica.

Hui, des d’un correu enviat per una regidora del PP, es confirmava el que durant part del matí s’havia estat rumorejant als voltants de l’Ajuntament: Eugenia del Castillo, Fernando Pastor i José Luis González presentaven per el Registre de l’Ajuntament la petició de canvi de Portaveu del Grup Municipal Popular amb les 6 firmes necessàries -i amb l’aval del PP provincial-. Sedano, que havia presenciat la reunió en la que es debatia la seua substitució com a Portaveu i que ha qualifiat com “extranya i irregular” l’ha abandonada als tres minuts i ha acudit a la seu del partit per reunir-se ‘espontàneament’ amb alguns afiliats afins i oferir una roda premsa als mitjans per esclarir la situació i per remarcar que estava a l’espera de reunir-se amb el Secretari General del PP provincial, Juan José Zaplana.

En l’altre escenari els 6 regidors favorables al canvi de portaveu: J.L. González, Fernando Pastor, Carmen Payá, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez i Juan Abad. D’aquests dos últims s’havia estat especulant sobre la seua adhesió al grup de Pastor. Només recordar que Sedano va oferir a Rosa Sánchez una de les dos plaçes de dedicació exclusiva que va retirar tant a Pastor com a González la setmana passada. Sánchez, al contrari que Mario Santacreu, la va rebutjar.

Aquests sis regidors han censurat l’actitud de Sedano, remarcant que ha sigut impossible dialogar ja que s’ha llimitat a llegir un informe en el que manifestava el inoportú de la convocatòria i ha marxat.

A la fotografia podem veure, de dreta a esquerra: José Luís González, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez; al centre José Císcar; a la seua esquerra José Juan Zaplana, Fernando Pastor, Carmen Payá i Juan Abad.
A la seu provincial del PP, a Alacant.

Tornant temps enrere, principis de desembre, un dels regidors afins a Sedano afirmava, sempre en privat, que “pareix que són dos els regidors que no están en la ona de recoltzar Sedano, pero la resta estem amb ell a mort”. Han valgut 9 mesos per fer canviar d’opinió a altres quatre regidors per avalar l’eixida de Sedano, en aquells temps, sense a penes suport a València i amb una província d’Alacant enfrentada i debilitada.

A hores d’ara es pot dir que la sentència a Sedano com a Portaveu del Grup Municipal està més que firmada a l’espera de que la secretaria municipal admitisca a tràmit el canvi proposat per els 6 regidors.

Les decisions de Sedano mostren una reiterada falta de planificació i d’inteligència política. Hores després de retirar la dedicació exclussiva a Pastor i González afirmava en declaracions per als mitjans que la decisió responia a la petició que tant Sánchez com Santacreu li havien fet en juliol però que “vam deixar passar les vacances per fer efectiu el canvi”. No obstant Rosa Sánchez va rebutjar acceptar l’oferiment de Sedano. 24 hores després el propi Sedano canviaba totalment el seu fil argumental per afirmar que tant Pastor com González estaven intentant fer-lo fòra.

Els fets van succeint-se de forma atropellada. Els sis regidors que signaren per el canvi de portaveu es van reunir amb el President del PP provincial, José Císcar, i l’esmenat Secretari General amb el que Sedano ha mostrat reiterades intencions de reunir-se, Juan José Zaplana, com es mostra a la fotografia.

És inminent la convocatòria del Congrés Municipal dels Populars. Dos possibilitats: amb o sense Sedano.

Revista de Premsa: Un any de ‘triparty’

Es compleix any i pico de canvi de govern a Alcoi. Es va escollir un difícil projecte: un Govern de progrés format per tres partits (PSPV-PSOE, BLOC-Compromís i EU-L’Entesa), el que ha sigut batejat com a tripartit.

Toni Francés, Alcalde d’Alcoi, trau pit i vaticina per a les autonòmiques de 2015 un tripartit entre les forçes que governen a Alcoi i promet per a 2013 i 2014 una major aposta per la economia, el treball i la reactivació econòmica. A l’altra banda, l’oposició del PP continua vaticinant, com des de fa un any, la desaparició inminent del tripartit amb la eixida de Paco Agulló a veu de Sedano a l’especial de Pagina66 sobre l’any de canvi de govern a Alcoi on recalca constantment la desunió del govern, la falta de projectes i la paralització total d’Alcoi a mans del tripartit amb un discurs repetitiu.

Més d’un any del canvi de batuta.

Des dels dirigents del tripartit s’exposa la situació interna cap a l’exterior com a normal, tranquila i reivindicant la unitat al se del govern. A l’especial de Pagina66, Rafa Carbonell critica al PP al considerar la seua oposició com a un “encefalograma pla” i destaca que les tensions que han hagut al govern no s’han produït per una confrontació ideològica sinó més bé per la manera de fer les coses i valora en un 6 la gestió del govern . Paco Agulló és més optimista i posa un 7 al govern i es posa com a objectiu involucrar el màxim possible a totes les entitats i veïns per gestionar la ciutat. Toni Francés, amb un discurs més ‘oficialista’, valora en un 7 la gestió municipal. Tots tres destaquen la unitat del tripartit a l’hora de treballar i acusen la manca de diners a les arques municipals.

Segons un servidor l’oposició ha passat 365 dies d’inmobilitat política. L’altra oposició, UPyD que per molts està sent calificada com la vertadera oposició,  critica durament la gestió de l’any de tripartit amb dos articles de David Sabido: un destacant la seua feina a l’oposició i realçant la figura d’UPyD com a partit treballador, crític i constructiu; l’altre on critica durament a Rafa Carbonell amb la figura de vicealcalde i a la mancomunitat.

Passat i futur del PP alcoià.

Fernando Pastor destaca en un article els errors del tripartit sense remarcar, defendre ni mencionar la feina com a oposició del seu partit, Sedano torna a atacar amb la mateixa artilleria pesada. Mentres tant, el seu sector afí busca alternatives a altres partits com publicava en exclusiva ARAMultimèdia.

Des de fòra, veus molt crítiques: Josep Sanus, exalcalde d’Alcoi durant 21 anys, va passar per Radio Alcoy i va ser crític tant en la gestió del govern com en la de l’oposició. El titular: “Al Govern li calen idees i al PP li sobra incompetència”.

Carles Esteve, el que va ser rival de Toni Francés a les primàries dels socialistes alcoians també va passar per Radio Alcoy, considera que “el Govern deu transmetre il·lusió”.

Javier Llopis, plasma i adverteix sobre el desencant que està generant-se entorn al tripartit amb un article al Diario Información on preveu el final “del tàndem Sedano/Peralta”.

Prioritzar, eixa és la principal deficiència que, el periodista Juan Enrique Ruiz, creu que ha patit el nou Govern durant aquest primer any.

A ARAMultimèdia, al petit cicle sobre ‘Un any de govern’ Pep Jordà i Ricard Bañó ens donen la seua opinió. Jordà, conclueix anminant-nos a gaudir d’un any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Bañó argumenta la seua relació “d’amor-odi” amb el tripartit i explica alguna de les deficiències del govern durant aquest any.

EU, el partit que més ha disentit front a l’opinió pública sobre el tripartit presenta a mans de Jordi Santonja un article al Ciudad de Alcoy on analitza les tres urgències inmediates a les que deu fer front el tripartit.

Darrere queda un any: d’il·lusions, de decepcions, d’expectatives, de llum i de sombres. Per davant tres anys plens d’incògnites.

Música per acompanyar l’esperança.

15 preguntes que m’agradaria fer al pròxim Ple Municipal

1) Quins són els sous dels regidors i on puc consultar-los? Quins han sigut els increments de salari en els últims 20 anys en comparació amb la mitja estatal?

2) Tenen els regidors despeses pagades? Quines són les despeses de cadascú? Hi ha algun organisme que controle aquestes despeses?

3) Quina ha sigut l’activitat laboral de cadascú dels regidors en els anys anteriors a ser un càrreg públic? Durant els dos últims anys: quantes vegades han presentat una pregunta o iniciativa al Ple?

4) Quin salari tenen en comparació a altres poblacions amb un nombre de regidors similar?

5) Quants assessors i demés personal de lliure designació, no elegits a les urnes, hi ha a l’Ajuntament? Quant cobren?

6) Hi han o han existit -durant l’anterior legislatura- llaços familiars entre assessors o personal de lliure designació i aquells que es dediquen a la política retribuïda?

7) Quin és el currículum dels que ocupen els escons a l’Ajuntament?

8) Quines són les dietes dels regidors? Quins drets de viatges tenen?

9) Quin tant per cent tributen a Hisenda i, en cas de guanyar el mateix sense ser un càrrec polític, tributarien el mateix?

12) Cóm es calcula el seu atur i la seua pensió? Hi han privilegis respecte a la resta de la població treballadors a l’hora de computar-ho?

13) A què tenen dret els exalcaldes? (salari, pensió, secretari/a, oficina, etc).

14) Estarien d’acord en percebre per el càrrec el mateix que cobraven en la feina que feien anteriorment a ser regidor?

15) Estan d’acord en llimitar a dues legislatures consecutives qualsevol activitat política, incloent la seva?