El PP en lluita: entre la -falsa- renovació i el continuisme

L’eixida de Jorge Sedano del PP no ha suposat ni molt menys calma a les interioritats del Partit Popular. Sedano va avisar quan va deixar el Grup Popular i el partit: hi havien persones afins disposades a batallar per ell. D’ací la confirmació, el dilluns, de que Cristina Nácher competirà amb el Director General SEPIVA i l’IMPIVA, Rafa Miró, per la Presidència del partit, confirmant les sospites de que el sector del tàndem Sedano/Peralta continuaran lluitant a pesar de l’esgotament i de la pèrdua de poder continua.

No obstant, resulta difícil encontrar diferències ideològiques entre els sectors d’ambdós contendents i més quan ferris defensors i col·laboradors d’un sector han canviat a l’altre per qüestions purament d’interés polític encobertes en un discurs de renovació. Tant Carmina Nácher com Fernando Pastor, aquest últim autoproclamat dirigent de la renovació del partit, han format part del Govern Municipal anterior en llocs rellevants i propulsant projectes que han sigut considerats il·legals pels tribunals. En els anys en els que tant Pastor com Nácher han compartit responsabilitats polítiques o militància al partit no se’ls coneix cap disputa política i ideològica més enllà del enfrontament de sectors en el que estan involucrats actualment.

Entre els candidats a la Presidència del PP alcoià es pot reconèixer que la candidatura de Miró ha desenvolupat més el discurs de la renovació i de la integració entre el PP alcoià i el PP a nivell autonòmic. Carmina Nácher aprofundeix en recòrrir al descontent dels sectors crítics de l’actual i anterior gestió del PPCV i al llegat de Sedano com a Alcalde de les passades legislatures rememorant el primer PP al capdavant de l’Ajuntament d’Alcoi.

En tot cas, el debat ideològic o de polítiques no va a ser ni molt menys crucial en l’Assamblea Local del PP que elegirà al nou líder del PP -com tampoc ho va ser amb el PSPV alcoià al passat Congrés Local-. Els canvis polítics que estan generant-se a escala local i autonòmica a l’interior del PP empenten a que siga un debat en clau interna, un debat de lluita entre famílies i d’interessos polítics.

Ja ve albirant-se des de la pressa de poder del Govern de Progrés a Alcoi que el PP no te ni molt més una estratègia d’oposició clara quan, fins ara, la tasca legislativa del PP ha estat baix mínims i limitada a mocions o propostes intranscendents. En aquest cas Carmina Nácher compta amb una dificultat afegida en cas d’aconseguir la presidència del PP i de tractar de dirigir l’oposició del PP cap al Govern local, un Grup Municipal Popular clarament a favor de la candidatura de Miró.

La incertesa i el sigil amb el que s’ha mogut el PP alcoià en els últims mesos a posteriori de l’eixida de Sedano com a membre del Grup Municipal Popular i del PP és el reflex d’un partit que intenta mostrar serenitat però en el que, en canvi, es viuen moments de gran convulsió no per un debat ideològic o de model estratègic de ciutat sinó per una qüestió de poder: qui dirigirà el partit guanyador a les anteriors eleccions municipals i que compta encara amb un ampli recolzament de la societat alcoiana per falta d’alternativa política. No obstant el PP s’encontrarà en que les pròximes eleccions municipals es desenvoluparan en un marc diferenciat al de les eleccions anteriors, alguna de les claus: un desgast del PP a nivell estatal i autonòmic molt accelerat; molt probablement, sectors interns enfrontats -el de Sedano amb el de Miró o viceversa, segons el guanyador- que bé podria convertir-se en partit polític; un auge de partits minoritaris, com és el cas d’UPyD, que poden acaparar part important de l’electorat conservador.

El punt fort de Rafa Miró és la seua gestió i el seu propi ascens en política en un segon plànol, amb discreció i eficiència. Destaca com un bon gestor, amb experiència municipal i en àmbits superiors, com ara al capdavant de l’IMPIVA. Ha contribuït a solventar alguns problemes de l’actual Ajuntament d’Alcoi i, aparentment, sempre ha estat receptiu a les reivindicacions d’Alcoi cap a València.

Encara així el discurs renovador de Miró no acaba de prendre forma i de guanyar credibilitat justament per la forma i pels actors que l’encapçalen que no són altres que antics socis polítics i defensors de Sedano i de la seua gestió que ara critiquen.

Carmina Nácher no aporta grans esperances ni grans gestions a les esquenes. Nácher presenta una candidatura de confrontació. Una proposta continuista que intenta tenir com a base del discurs la denúncia de la pseudorenovació que enalteix el sector de Miró i el descontent del sector de Sedano que s’ha vist apartat i discriminat, primer per València i, posteriorment, per una part del PP a Alcoi.

Nácher i els seus tractaran d’explotar el recolzament dels afiliats que, si bé no simpatitzen plenament amb la gestió de Sedano i amb la seua figura, consideren que el procés de transformació del partit s’ha fet malament, amb traïcions i a esquenes de parts importants de la militància. Haurà de tractar d’encarnar part d’eixe esperit de renovació, que promou l’adversari, tant necessari, i aprofundir en l’autocrítica per tal de mostrar certa independència de Sedano.

Serà en els estils de fer política en els que, presumptament, s’apreciaran diferències entre els dos candidats, Nácher senyalarà que les renovacions han de fer-se consensuades i contant amb tots els sectors i Miró promulgarà i recalcarà la necessitat de tornar a la normalitat i de retornar l’alcaldia per al PP el abans possible.

Dels dos candidats està encara per demostrar la seua capacitat de lideratge davant situacions complexes que s’han presentat no sols a l’Ajuntament d’Alcoi que compta amb la debilitada economia municipal sinó també amb la difícil situació que travessa el PP alcoià.

Una política de noves mires a Alcoi

La societat alcoiana durant un llarg termini de temps ens ha estat acostumada a legitimar, no sols amb el vot, el poder dels seus governants sense exigir una necessària rendició de comptes com a contrapartida. És ara, anys després, quan una veu majoritària es pregunta perquè es va permetre, sense una major resistència social, la urbanització de Serelles, la construcció del pàrquing de La Rosaleda o l’intent d’hipotecar-nos per un llarg temps amb el Bulevard.

També es plantegen qüestions com què podria haver passat si el Pacte de Progrés s’hagués fonamentat sobre un pacte realista, equitatiu i basat en polítiques i estratègies i no fonamentalment en un repartiment en calçador de regidories.

No fer-se preguntes. Això és el que ha caracteritzat a amplis sectors de la societat -no sols l’alcoiana- deixats endur per l’esperança i la il·lusió d’un canvi de Govern que trencara un trajecte de polítiques faltes de contingut i de planificació real en el passat.

No qüestionar es va convertir en un excés i en un luxe que en moments d’optimisme i de perspectives econòmiques favorables ens vam permetre.

A Alcoi no li convé fomentar més l’antipolítica, el cansament social i el desencant que ha vingut regnant amb el PP al Govern els últims anys i que han aparegut també esporàdicament a aquesta legislatura. No cal recordar les formes despòtiques als plenaris de les passades legislatures o les mesures polítiques faltes de consens i d’un projecte creïble que es fomentaven.

El nou Govern del PSPV i EU, amb una minoria inquietant, deu promoure, com ha intentat fer fins ara amb major o menor encert, el debat amb rigor i dades. Cal crear un projecte de futur creïble i reformat respecte al que es va presentar en el Pacte de Mínims al començ de la legislatura. Un nou acord de consens, no sols amb forces polítiques, que intenten transformar a la societat i a la ciutat. Serà necessari, en cas d’incompliments, la rendició de comptes i les explicacions oportunes per part dels responsables polítics.

La crisi econòmica deu ser una oportunitat d’incrementar la transparència i l’exigència cap a allò públic i cap a aquells que ho gestionen i administrem. Fomentar-ho de forma concloent i decisiva.

La crisi de Govern que es va desenllaçar amb la retirada de funcions de la regidora Anna Serrano si bé va ser una expressió contundent i ben rebuda en amplis sectors de la societat alcoiana va ser un acte d’eixida unilateral, presa per l’Alcalde únicament que denota una falta de cultura del consens entre polítics. Si bé el problema venia de llarg es deuria haver tractat aquest problema intern de forma deguda, seriosa i amb clares intencions de solucionar-lo. És possible governar de forma eficient amb un Govern de coalició bipartit, tripartit o tetrapartit però sols és factible fomentant la cultura política del consens, de la cerca de grans pactes i de solucions conjuntes.

Alcoi enceta una nova etapa, amb una oposició conservadora esquerdada, ocupada en lluites internes i una nova oposició progressista, la del BLOC, intentant recompondre’s del cop rebut i tractant de refer la seua estratègia ara que hi seran a l’oposició. La ciutat agrairà que el BLOC mantinga una oposició constructiva com la que Paco Blay va construir a l’oposició durant els governs del PP a Alcoi i que no pose traves a una gestió ja de per si dificultosa donada l’aritmètica al Plenari.

Hi ha marge de millora en la nostra política i els polítics deuen aspirar a desenvolupar-la i renovar-la constantment. En un moment en el que la política és cada vegada menys nostra i més d’àmbits i sectors supraestatals els municipis deuen trobar i anhelar que la ciutadania assumisca un paper protagonista i principal en la política.

Decisions desencertades

L’Alcalde, Toni Francés, s’ha enfrontat a una problemàtica arrel de l’abandó del Grup Municipal Popular de tres regidors: Jordi Sedano, Rafa Sanus i Mario Santacreu. Per tradició, a l’Ajuntament d’Alcoi dona l’exclusivitat a la meitat més un dels edils de cada Grup Municipal i un secretari per cada tres regidors. Cal assenyalar que es tracta d’una tradició no complerta en els anys de Govern de Sedano en detriment del PSPV-PSOE i BLOC. Finalment, Toni Francés, va decidir exercir aquesta tradició -no sempre complerta- i va donar l’exclusivitat a dos -Sedano i Sanus- dels tres regidors trànsfugues.

S’ha passat de quasi demanar responsabilitats civils per una gestió del Govern de Sedano més que deficient a concedir-los tres anys d’indult i privilegis a costa dels alcoians.

El transfuguisme es definit per la RAE com la “persona que amb un càrrec públic no abandona aquest al separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Els tres edils compleixen els requisits per ser tractats com a trànsfugues a pesar de que no siga considerat com un cas de transfuguisme al “Pacte Antitransfugisme” vigent: “S’entén per trànsfugues als representants locals que, traint als seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seua lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat per els òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent sigut expulsats d’aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantindre la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l’entitat.”

Els tres edils trànsfugues no han beneficiat explícitament ni han pactat amb altres forces polítiques per canviar o mantindre el actual govern municipal. No obstant la decisió de Toni Francés no considera els criteris ètics desitjables a l’hora de prendre una decisió d’aquesta transcendència.

La llei electoral espanyola contempla que les llistes electorals són tancades i per tant es tracta, a efectes pràctics, d’una elecció del partit, d’un conjunt i no d’individus concrets -a pesar de que en la pràctica puga ser a l’inrevés-.

Baix aquesta circumstància els tres edils trànsfugues manquen de legitimitat per continuar exercint com edils si aquests ja no representen els interessos i decisions del partit amb el que han sigut escollits. És a dir, aquests tres regidors han sigut elegits dins d’una llista d’un partit, al que ja no representen. Ara es tracta de tres polítics independents que no representen ningun programa votat.

En època no sols de crisi econòmica sinó també democràtica calen actituds que reforcen una major representativitat i ètica política. La indolència amb la que son tractats problemes d’aquestes característiques estimula el frau a l’elector. El transfuguisme crea un efecte pervers que dificulta la correlació de forces dels partits, obstaculitza i relativitza la representativitat entre polític i electorat i, com a conseqüència, es perd legitimitat.

Tal vegada Toni Francés decidira no discriminar i realitzar un tracte d’igualtat, no obstant es realitza un tracte d’igualtat entre formacions no iguals: unes representen una llista votada, la formació del Grup Mixt no. La distància entre les expectatives i els objectius amb els que s’impulsa una decisió com aquesta es mesura en anys llum i, amb aquesta decisió, la democràcia local pateix.

Es deu tindre en compte que la facilitat amb la que es fragmenta la confiança amb els ciutadans posa de manifest fins què punt són fràgils les nostres societats i més en un moment de crisi tant greu on l’Ajuntament d’Alcoi, arran d’aquesta determinació deurà fer front a una despesa no contemplada als Pressupostos al atorgar, respecte a la investidura de juny de 2011, una dedicació exclusiva més. Aquesta decisió, al fi i al cap, suma altres decisions no contemplades (falta d’ètica democràtica, augment de la despesa pública en moments de serioses dificultats econòmiques, etc.) que condueixen a una situació que inicialment no era desitjable i que simbolitza una equivocada concepció de la democràcia representativa.

El conflicte que obri en canal al PP

La tensió es viu intensament als voltants del PP alcoià. Fa quasi un any, octubre de 2011, es presenta com una data conjuntural en la carrera política de Sedano. A aquesta data, molt pròxima a la celebració del mig any fester, gent pròxima al partit i a Sedano esperaven la seua dimissió com a Portaveu del Grup Municipal Popular i s’obriria el què seria el preludi de la renovació interna i un canvi de lideratge progressiu.

Aquesta decisió, esperada fins i tot entre companys de files, finalment no es va produir. A hores d’ara i molt segurament com a conseqüència d’aquella decisió Sedano ha acabat per sol·licitar la baixa del PP i dimitint del Grup Municipal Popular, passant a formar part del Grup Mixt.

Queden quatre anys per als pròxims comicis i perquè el PP alcoià tinga que enfrontar-se de nou a unes eleccions locals. Es evident la tremenda divisió interna en el PP i consta que hi ha certa preocupació per com aquest episodi pot afectar a les pròximes eleccions municipals.

Al PP no li preocupa tant la convulsió interna que després del Congrés Local s’espera que amaine, sinó que preocupa que aquesta situació agreuge, encara més, la sensació generalitzada en la població de descontent en la classe política, en les seues gestions internes poc democràtiques i transparents i en la ‘professionalització’ de la política. És a dir, un augment -encara major- entre els votants del PP que reconduïsquen aquests vots a altres partits, sobretot minoritaris: UpyD i CDL.

El Grup Municipal la setmana passada: la calma que precedeix la tempesta./ Ciudad de Alcoy

Al Govern municipal li ha vingut com a anell al dit aquesta situació amb la qual s’asseguren una oposició quasi inexistent, implicada plenament en disputes internes -com ha estat fins ara-.

L’eixida de Sedano, Santacreu i Sanus del PP no apaivaga els ànims interns, el sector de Sedano continua tenint un recolzament intern relativament nombrós, que pot arribar a ser molest. Tant d’un bàndol com de l’altre al PP afirmen que la situació és complicada i delicada, encara que amb la dimissió de l’ex-alcalde els ànims de cara a l’exterior poden assossegar-se, serà conforme s’aprope el Congrés Local previst entre novembre i març de 2013 quan comence a retornar la tensió tenint en compte les declaracions de Sedano en les quals afirmava que hi havia gent afí disposada a presentar la seua candidatura a la presidència del PP local en el Congrés.

Tots saben que Sedano, a pesar d’estar fòra, no ho posarà gens fàcil. Per altra banda, a Pastor i González, els ha portat quasi un any convèncer a persones molt pròximes a Sedano: Rosa Sánchez, Juan Abad, Eugenia del Castillo o Carmen Payà, regidors els qui van ser l’aposta directa de Sedano, perquè recolzaren l’alternativa que plantegen i per avalar el seu relleu com a Portaveu del Grup Municipal Popular. Tenen per davant entre dos i sis mesos per convèncer a les bases del PP alcoià que Miró serà millor candidat del que ha sigut Sedano i que té capacitat per retornar l’alcaldia als populars.

Sedano, davant una situació insostenible no ha volgut mostrar la seua submissió cap al partit i ha pres la decisió de deixar el Partit Popular.

Qui es postula com a nou líder del PP d’Alcoi, Rafa Miró, ha estat des de l’ombra recollint amb discreció avals i el recolzament indispensable de València. Els sis regidors que demanaren el relleu de Sedano van donar el primer pas per apropar a Miró al cap del PP local i la reunió de Sedano amb el Secretari General del PP provincial, José Juan Zaplana, van evidenciar que el PP ja no confiava en Sedano i que la seua eixida, d’una manera o d’altra, era quasi imminent. Rafa, aquesta situació i un Partit Popular desgastat estan provocant reaccions crítiques entre les bases properes a Sedano, sempre extraoficialment, que veuen com el PP pot viure una situació molt similar a la que van viure els socialistes alcoians amb l’eixida de Sanus.

El pròxim Congrés Local podrà ser, si es gestiona i es dirigeix adequadament, el punt i final d’un camí ‘fratricida’ i revoltós per al PP d’Alcoi. Amb un Fernando Pastor, responsable de Serelles, el pàrquing de La Rosaleda i d’una promoció turística més que qüestionable que no compta amb la simpatia de gran part del poble d’Alcoi, com a cara visible i conductora del relleu forçat de Sedano, qui ha sabut menejar-se i canviar de bàndol quan ho ha vist necessari.

Abans que el PP puga reconciliar parts en un Congrés Local s’haurà de convèncer a les bases i explicar el perquè del que es pot entendre per alguns com una traïció política i, fins i tot, personal. Arribar a un acord entre ‘sedanistes’ i la direcció del partit -àrdua tasca- que porte la estabilitat al partit seria el pas definitiu per una nova ‘plàcida’ etapa del PP alcoià. Si aquest mètode no és alternativa, l’agitació al PP d’Alcoi encara acompanyarà posteriorment al Congrés i continuarà donant titulars a la premsa.

L’avantsala de la fi del ‘peraltisme’

Woddy Allen va dir que en sa casa manava ell, però que les decisions les prenia la seua dona. Aquesta frase descriu perfectament la situació que el PP alcoià ha estat vivint des de l’eixida de Peralta de l’alcaldia i l’entrada de Sedano. No cal assenyalar qui és qui en aquesta història.

Milan Kundera, en el seu llibre “La insuportable levitat de l’ésser” remarcava la dificultat i riscos de cada desició adecuada en la vida. Sedano pot donar bona fe dels riscos potencials de cada decisió. Després de pedre més de 4.500 vots respecte a les eleccions municipals de 2007 i que provocaren la pèrdua de la majoria absoluta del PP s’ha demostrat que cada decisió de Sedano ha sigut més que desafortunada.

Un titular que ve repetint-se des d’octubre i que avui més que mai es fa verídic: La caiguda de Sedano és inminent. Un titular que amaga moltes preguntes, baralles internes i moviments de dubtosa ètica.

Hui, des d’un correu enviat per una regidora del PP, es confirmava el que durant part del matí s’havia estat rumorejant als voltants de l’Ajuntament: Eugenia del Castillo, Fernando Pastor i José Luis González presentaven per el Registre de l’Ajuntament la petició de canvi de Portaveu del Grup Municipal Popular amb les 6 firmes necessàries -i amb l’aval del PP provincial-. Sedano, que havia presenciat la reunió en la que es debatia la seua substitució com a Portaveu i que ha qualifiat com “extranya i irregular” l’ha abandonada als tres minuts i ha acudit a la seu del partit per reunir-se ‘espontàneament’ amb alguns afiliats afins i oferir una roda premsa als mitjans per esclarir la situació i per remarcar que estava a l’espera de reunir-se amb el Secretari General del PP provincial, Juan José Zaplana.

En l’altre escenari els 6 regidors favorables al canvi de portaveu: J.L. González, Fernando Pastor, Carmen Payá, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez i Juan Abad. D’aquests dos últims s’havia estat especulant sobre la seua adhesió al grup de Pastor. Només recordar que Sedano va oferir a Rosa Sánchez una de les dos plaçes de dedicació exclusiva que va retirar tant a Pastor com a González la setmana passada. Sánchez, al contrari que Mario Santacreu, la va rebutjar.

Aquests sis regidors han censurat l’actitud de Sedano, remarcant que ha sigut impossible dialogar ja que s’ha llimitat a llegir un informe en el que manifestava el inoportú de la convocatòria i ha marxat.

A la fotografia podem veure, de dreta a esquerra: José Luís González, Eugenia del Castillo, Rosa Sánchez; al centre José Císcar; a la seua esquerra José Juan Zaplana, Fernando Pastor, Carmen Payá i Juan Abad.
A la seu provincial del PP, a Alacant.

Tornant temps enrere, principis de desembre, un dels regidors afins a Sedano afirmava, sempre en privat, que “pareix que són dos els regidors que no están en la ona de recoltzar Sedano, pero la resta estem amb ell a mort”. Han valgut 9 mesos per fer canviar d’opinió a altres quatre regidors per avalar l’eixida de Sedano, en aquells temps, sense a penes suport a València i amb una província d’Alacant enfrentada i debilitada.

A hores d’ara es pot dir que la sentència a Sedano com a Portaveu del Grup Municipal està més que firmada a l’espera de que la secretaria municipal admitisca a tràmit el canvi proposat per els 6 regidors.

Les decisions de Sedano mostren una reiterada falta de planificació i d’inteligència política. Hores després de retirar la dedicació exclussiva a Pastor i González afirmava en declaracions per als mitjans que la decisió responia a la petició que tant Sánchez com Santacreu li havien fet en juliol però que “vam deixar passar les vacances per fer efectiu el canvi”. No obstant Rosa Sánchez va rebutjar acceptar l’oferiment de Sedano. 24 hores després el propi Sedano canviaba totalment el seu fil argumental per afirmar que tant Pastor com González estaven intentant fer-lo fòra.

Els fets van succeint-se de forma atropellada. Els sis regidors que signaren per el canvi de portaveu es van reunir amb el President del PP provincial, José Císcar, i l’esmenat Secretari General amb el que Sedano ha mostrat reiterades intencions de reunir-se, Juan José Zaplana, com es mostra a la fotografia.

És inminent la convocatòria del Congrés Municipal dels Populars. Dos possibilitats: amb o sense Sedano.

Comunicación política: El marketing político en medios y redes sociales

Mauro Colomina

Ya comenté, “hay que tener una cosa clara, sin internet y las redes sociales cualquier campaña política pasará a estar obsoleta“. Internet se ha convertido en una herramienta más para hacer llegar los discursos políticos a los ciudadanos. En EEUU tenemos ejemplos, George Bush en 2004 organizó mítines en la red social Meetup. Obama en 2008 logró recaudar 500 millones de dólares ayudándose de la difusión en las redes sociales.

Google y Facebook ya han desarrollado métodos con los cuales los anuncios son seleccionados dependiendo de las preferencias de los usuarios con lo que la publicidad en redes sociales como Facebook ayudan a dirigir el anuncio a un público más concreto o más sensible al contenido.

Uno de los potenciales de las redes sociales, en el ámbito del marketing político y estratégico, es la posibilidad de acceso a un público objetivo y con la oportunidad de dividirlo en diferentes campos, en sus preferencias o aficiones -religión, tendencia política, edad, si le gusta el deporte, la lectura, medios de comunicación a los que sigue, etc.- tremendamente útil para el estudio y evaluación del contexto en el que se puede mover un proyecto político y para delimitar estrategias.

Un estudio global Nielsen destacó que el 78% de los consumidores confían principalmente en las recomendaciones de otras personas y este dato, extrapolado a redes sociales como Facebook o Twitter, hace que dichos foros sean herramientas muy poderosas de marketing político y, lo más importante, en continuo aumento. Según estudios el crecimiento de las redes sociales en los últimos años en Europa ronda el 40%.

Las redes sociales son herramientas de comunicación mucho más dinámicas y a las que la gente accede con mucha más facilidad que a webs de partidos políticos o blogs, con lo que son una herramienta que dan la posibilidad de comunicarse de forma mucho más dinámica y pudiendo ser actualizada fácilmente.

Una vez conocida la importancia de los foros sociales en el actual contexto político se hace necesaria la fijación de ciertos objetivos según el momento y las necesidades de cada partido. “Puede ser que las estrategias que se pretenden conseguir a través de la red sea afiliar a personas al partido, estudiar las corrientes de opinión o generar corrientes de opinión, o puede ser que se pretenda una recaudación de fondos. Dependiendo del objetivo que se persiga deberán emplear unos métodos u otros” afirma Javier Barranco Saiz, experto en marketing.

Las posibilidades de publicitarse de forma más directa o indirecta que nos otorgan las nuevas tecnologías son muy amplias. Mencionaré solamente aquellas que creo más efectivas:

  • Páginas web o blogs de políticos y partidos: Se debe mantener cierta regularidad en su actualización. A mayor actualización más probabilidad de que entren más usuarios y conozcan la web. Deben centrarse en ofrecer información sobre el partido, sobre su actividad, proyectos y sus protagonistas. Éstas tienen su gran función en simpatizantes o militantes del mismo partido, los cuales tienen la oportunidad de informarse y tener una especie de base de datos que les ayude a comprender y divulgar las acciones que lleva a cabo el partido político con el ademán de defenderlas y darles expansión en la red y en ‘la calle’. Tanto webs como blogs deben tener un diseño atractivo y muy interactivo. Que sean intuitivas y que no haya que dar muchas vueltas para llegar al punto deseado, la gente se cansa fácilmente.
  • Mailing: El correo electrónico personalizado. Es importante tener una buena base de usuarios dispuestos a recibir correos electrónicos que informen de la actividad del partido. Información clara, lo más breve posible y bien ordenada. Con ello se consigue que, en parte, desaparezca cierta tendencia de la gente a creer que el partido se mantiene poco activo o pasivo y no ejerce con la vitalidad que se debe el trabajo en el gobierno u oposición. Es una forma de publicitar y expandir las actividades que los partidos políticos llevan a cabo. Es una forma de fidelizar e ineractuar. Es importante, con tal de no generar desafección o intrusión en el usuario que éste haya dado consentimiento anterior de que su correo este en la base de datos del mailing y siempre dar la posibilidad al receptor de los correos de poder desuscribirse fácil y rápidamente del mailing con tal de no crear mayor aversión o malestar.
  • Redes sociales: Considero las redes sociales el canal idóneo si lo que se busca es la interacción con el usuario y el político en este caso. Dicha herramienta se debe utilizar de forma inteligente, sin excederse en el discurso, siendo interactivo y cercano.

“El que mucho abarca poco aprieta” dice el refrán y en el caso de las redes sociales se puede decir que también. No por controlar más redes sociales vamos a tener resultados más exitosos, no todas las redes sociales que hay son válidas para llegar a nuestro público objetivo. Primero, como se ha señalado anteriormente, se debe determinar el objetivo que se persigue, estudiar en qué redes nos es más viable estar y en cuáles de ellas alcanzaremos al segmento que estamos buscando y con el que crearemos vínculos.

  • Facebook es la red social por antonomasia y no deja de crecer. Es la más extendida a escala mundial. La edad media de los usuarios de Facebook va desde los 20 años en adelante, cada vez se están incorporando más personas provenientes de grupos como mayores de 35 años, y amas de casa, con lo que es una red social muy apetecible para el marketing político.
  • Tuenti tiene un público objetivo muy concreto. La red social está extendida sólo en España y los usuarios son jóvenes de entre 15 a 23 años, principalmente. Puede ser útil para estudiar los perfiles de los votantes primerizos e intentar cautivar su voto.

Por el segmento de la población que utiliza esta red social la comunicación deberá estar adaptada a dicho grupo de la población: diálogos fluidos y desenfadados, con un discurso político más accesible y didáctico

  • LinkedIn, según Rahaf Harfoush “es una red de contactos profesionales. En este caso, el perfil del candidato no estará centrado en crear lazos de afinidad emocional con los usuarios, sino que el candidato responderá a las dudas de las PYMEs y profesionales que se encuentren en la red y pregunten a este cómo solucionaría un problema o qué puede hacer ese candidato por su empresa.”
  • Twitter se basa en la premisa de transmitir ideas de forma breve y concisa -en tan sólo 140 caracteres- y en actualizar los estados frecuentemente. Puede ser muy útil para transmitir las ideas del partido, para generar debate o interactuar con votantes potenciales, también puede servir para responder preguntas o esclarecer dudas de los ciudadanos.

La mayoría de estas redes sociales permiten, mediante aplicaciones,  crear grupos o foros de debate para que el político conteste a los usuarios, o que los usuarios expongan un problema y el candidato exponga su punto de vista y su posible solución.

En principio no debe importar cuántas personas sigan un perfil en Twitter, ni cuántas amistades o ‘Me gusta’ se tenga en Facebook. En este caso importa más la calidad que la cantidad, es decir la actividad de tus contactos y la implicación que tengan con el candidato y con el partido a la hora de dejar comentarios en otros muros y actualizar sus propios perfiles. “Es por eso que se debe premiar e incentivar conductas activas dentro de la red social, y no el efecto pasivo que analiza la estructura desde fuera sin llegar a implicarse” según Harfoush.

En las redes sociales no es “llegar y besar el santo”. En cada una de ellas se debe elaborar una estrategia bien definida en la cual conocer la red, su funcionamiento y la forma de interacción entre sus usuarios. Para ello el mejor método es crearse un perfil y observar su funcionamiento, ver cómo interactuan los usuarios entre ellos con el fin de dar la sensación y seguridad de que el político conoce esa red social y la forma adecuada de comportarse en ésta.

Ha de haber una actualización constante, es necesario que exista actividad en el perfil, sobretodo en el caso de un candidato, en época electoral o preelectoral. Los contenidos publicados deben interactuar con los contactos o, al menos, dar la posibilidad de ello, es decir, debe haber una comunicación bidireccional, el debate o la crítica no es mala, el candidato la debe abordar con tranquilidad, de forma clara y sin irse por las ramas. Las redes sociales le dan la ventaja de poder pensar bien el mensaje y su contenido.

Los contenidos que se publican deben contener sentido, está de más decirlo, pero también un fondo, que no sea pura publicidad. El mensaje no sólo debe hacer referencia, por ejemplo, de una visita a un lugar determinado sino que debe contener el porqué de visitar ese lugar y después sería preferible una breve explicación sobre la visita -impresiones, anécdotas, etc.-. El lenguaje debe ser correcto, sin faltas de ortografía y que pueda llegar a todos los usuarios con facilidad. Nada de grandilocuencias. Además de utilizar un mensaje adaptado a cada una de las redes sociales en las que se trabaje.

Preguntar, demandar opiniones a los usuarios, a la gente le gusta ser escuchada y que le den importancia a su opinión. Es una forma sencilla y efectiva de interactuar.

Harvey Dent, fiscal del distrito de Gotham. Él utilizó las redes sociales y triunfó.

A la hora de actualizar los contenidos en las redes sociales es recomendable que no sólo se haga con contenidos propios -del partido o del candidato-, sino que se incluyan actividades, vídeos, historias, canciones, reflexiones breves o quotes. Tratar de hacer el contenido ameno, distendido y sin que sea monotemático.

No solamente debemos prestar atención a las redes sociales, es importante también centrarse en la red en general, en el entorno web. El político y su equipo deben evitar mala publicidad en la red. Es importante que las referencias en los buscadores sobre el partido o el candidato sean positivas. Para ello se debe contar con creadores de corrientes de opinión o usuarios afines al partido en plataformas como foros para que opinen a favor del partido o debatan y esclarezcan hechos que puedan perjudicar la imagen del partido o político.

En el caso de las redes sociales es fácil medir el éxito que ha tenido la campaña o un proyecto determinado. Si ha llegado al público objetivo deseado o si en cambio se deben tomar en consideración modificaciones. En éste último caso es necesaria una rápida actuación -modificación del discurso de forma que sea más accesible, por ejemplo-.

A la hora de llevar una campaña política completa no cabe duda de que la presencia en redes sociales se hace casi obligatoria. No obstante hay que ser meticuloso, la presencia en las redes sociales debe ser cuidada y debe estar bien estudiada. Como se ha dicho es necesario conocer al público que se busca, crear comunicaciones fluidas y es indispensable la actividad en la red con tal de crear interés y promover la participación. La web y más concretamente las redes sociales pueden ser un gran aliado del candidato y del partido político. Trabajar y publicar contenidos en ella bajo principios de transparencia y respeto pueden ayudar a ensalzar figuras y partidos.

 

Una introducción al marketing polítco: Política 2.0

Mauro Colomina

Desde el boom de internet y, sobretodo, desde la creciente importancia de las redes sociales partidos políticos se han afanado en tener la máxima presencia en la red con tal de tener mayor presencia social e intentar, arañar votos de votantes potenciales. Internet y redes sociales en política no puede suponer solamente una mayor visibilidad si se usan las técnicas adecuadas sino también un nuevo tipo de política que se está dando a conocer como la Política 2.0, es decir, participación e interacción entre políticos y votantes con tal de conseguir una mayor vinculación del ciudadano mediante formatos casi anónimos, libres y directos.

Hay que tener una cosa clara, sin internet y las redes sociales cualquier campaña política pasará a estar obsoleta. Cada vez más nuestras vidas están ligadas a la red y a sus foros virtuales, les dedicamos más tiempo y crecen en importancia, por ello se hace necesaria una adaptación del marketing político tradicional a una Política 2.0 actualizada a la demanda ciudadana.

Si estudiamos casos concretos de campañas electorales -sobretodo campañas intensas y muy activas como en el caso de América, tanto norte como sur- encontramos que en muchos casos las herramientas digitales sólo han hecho que complicar más un escenario ya de por sí complejo. Es deprimente ver cómo tanto candidatos como equipos de campaña padecen una gran desorientación a la hora de planificar, organizar y llevar a cabo una campaña de forma correcta y efectiva.

Las actuales campañas electorales no sólo se ven afectadas por una acumulación excesiva de herramientas y estrategias sino que además en muchos casos existe un excesivo número de ‘servicios’ que ofrecen los mismos equipos de campaña que obligan a crear excesivos grupos que se solapan, se estorban y que terminan por ser improducentes, este caso es evidente que aumenta de forma exponencial conforme aumenta el tamaño e importancia de la campaña.

El I+D+i del marketing político

Por lo tanto y resumiendo, una campaña debería caracterizarse y organizarse mediante el ciclo en el que se singulariza la I+D+i, es decir: proyecto > explorar y clarificar > diseñar, desarrollar y probar > implementar, estudiar y mejorar > aumentar progresivamente su eficacia.

Organizar una campaña mediante la coordinación de partes, la búsqueda de sinergias y la creación de una agenda adecuada es necesario y complicado, aunque no suficiente, pero es el método más efectivo. Se trata o, mejor dicho, se debe tratar de optimizar coste y beneficio: la menor inversión con el mayor resultado, esta debe ser la premisa. No sirve de nada gastar dinero si no se sabe cómo usarlo y para ello es necesaria una campaña adecuada tanto a la coyuntura, como al candidato y a su equipo y, cómo no, ajustada a la época, a las demandas ciudadanas y a las necesidades sociales.

Para ello será necesaria la adaptación de la campaña a las nuevas tecnologías y formatos, es decir, no sirve crearse un perfil público en facebook o twitter. La Política 2.0 va mucho más allá, en primer lugar se debe saber usar, que los mensajes lanzados no sean puro spam, sino mediante mensajes más bien personalizados, no publicitarios y explicativos, donde haya una interacción real entre internauta y político, además de una concordancia plena entre comunicación on line y off line, es decir, entre fuera y dentro de la red y que ambas fomenten la participación y vinculación ciudadana en varios estratos.

Hay que tener claro que es tan malo el desconocimiento del ciudadano hacia una opción política como que esa misma opción política sea conocida pero mediante una campaña casi de intrusión. En el equilibrio está el éxito, es decir, en la utilización de todas las herramientas disponibles y bien coordinadas para que la opción política tenga la máxima posibilidad de ser conocida pero sin invadir de pleno el espacio del votante potencial.

Agárrate a aquello que funciona, innova y arriésgate en aquello que no ha funcionado. Distingue, encuentra y deshecha aquello molesto y obsoleto y, sobretodo:

Un Marketing Político adecuado empieza con pequeñas cosas como no usar Comic Sans.