Aniversari, per Pep Jordà

Es compleix un any del canvi de govern a Alcoi i ho celebrem amb un petit cicle d’articles d’opinió que tracten aquest fet.

Comencem amb ‘Aniversari’ de Pep Jordà.

Per si no ho sabien estem de celebració. Que què celebrem? No l’acabament de la crisi. Ni tampoc la baixada de les xifres de l’atur, ni la millora de les perspectives econòmiques en particular, ni de les perspectives en general. Celebrem que ha passat gairebé un any des de que als candidats populars a l’alcaldia se’ls va quedar cara de Joaquin Sabina cantant “quién me ha robado el mes de abril, cómo pudo sucederme a mi” en no obtenir majoria absoluta i assabentar-se que tres de les llistes menys votades formarien govern.

Celebrem el primer aniversari d’eixa unió temporal d’interessos auto definida com a coalició progressista d’esquerres (de moment només s’ha pogut certificar el fet que és una coalició) i cohesionada al voltant d’un programa amb tres punts: a) evitar que governara el PP b) aturar les seues desfetes arquitectòniques i c) la resta. Entre la resta es van incloure (suposadament) algunes accions concretes de govern i un munt de propòsits intangibles com ara canviar la manera, digues-li autoritària, digues-li dictatorial, de fer política i tornar a posar de moda paraules com col·laboració, ciutadà i sentit comú.

L’aliança, com sempre passa, va despertar l’interès d’uns i l’animadversió d’altres. Els altres eren majoritàriament populars que no van digerir gens bé el fet de no governar malgrat haver sigut la llista més votada (però la llista més votada tenia menys vots que la suma de les llistes menys votades) i ràpidament es van posar a forjar un trident d’arguments amb el que esperaven corcar les cordes de l’inestable andami que semblava el govern de coalició.

El primer era titllar-lo de tripartit (que igual pot significar tres partits com partit per tres parts) denominació que tot i ser perfectament correcta devia anar acompanyada d’alguna intenció donat l’ús creatiu que acostuma a fer el PP de l’idioma. Què pretenia? Assimilar el tripartit local a aquell que va governar Catalunya? Transmetre la idea que tres son multitud? O que tres és un numero fatídic per dirigir un Ajuntament malgrat que a molts països hi ha governs de coalició? Personalment pense que si el que volien era prevenir-nos contra la suposada rojor dels seus integrants hagueren fet millor batejant-los com troika. O triumvirat si la intenció era dir que acabaran apunyalant-se per l’esquena.

Aquest era el segon argument: la ruptura, la fellonia, la traïció. El PP augurava que les diferències irreconciliables debilitarien el tripartit i, com el cabell fràgil, acabaria trencant-se per les puntes. El debat d’idees, les opinions, tot això estava molt bé per assemblees i associacions però quan es tracta de governar seriosament el que cal és la política del martell piló dirigida per un líder amb majoria absoluta. Ara la pregunta. Val que a una coalició hi haja diferencies que alenteixen les tasques de govern però, còm és que al PP, partit cohesionat per antonomàsia, d’ideologia elemental i afiliats que semblen creients s’ha pogut produir durant anys aquesta paràlisi permanent? Lluita pel poder entre les distintes famílies? Tutta la mia vita ho lottato per proteggere la mia famiglia.

La tercera punxa del trident és la reiterada acusació que el tripartit en dotze mesos no ha pegat ni brot. A propòsit d’açò em ve un conte al cap. Diu que en certa ocasió un governant li va preguntar a un mestre zen: Què és el millor que podria fer pel meu poble? I aquest li va contestar: Dorm. Dorm molt. Tant de bo alguns dels darrers alcaldes hagueren fet, de tant en tant, una migdiada. Perquè, reflexionem. Per a què ens han servit projectes tan visionaris, com el pàrquing la Rosaleda, l’Estambrera, Serelles o Sant Llorenç 20, que a més de no agradar gairebé ningú (ni al Tribunal Superior de Justícia) i trobar-se en situació il·legal, alegal i interrupta van a costar-nos un ull de la cara? No creuen que ens hauria sortit més a compte tindre un alcalde menys hiperactiu?

És cert que al tripartit se li ha passat l’any aterrant a l’Ajuntament, repartint regidories, contractant assessors, desentranyant misteris consistorials i paralitzant projectes del PP. És cert que, més aviat que tard, haurà de posar-se a resoldre problemes, a materialitzar les bones intencions, a suavitzar les diferencies conjugals que manté com a trio i a fer ús del govern perquè sinó els ciutadans acabarem amb el mateix problema que els esquimals tenen amb els arbres: ens costarà distingir uns d’altres siguen de l’espècie que siguen.

Però malgrat els mals auguris i el fet que per tot arreu sone aquella cançó de Remedios Amaya ‘Ay ¿quién maneja mi barca? Que a la deriva me lleva’ permetem-nos gaudir per un moment d’aquest any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Perquè només això és motiu d’alegria i profunda satisfacció.

*Article també publicat a ARAMultimèdia.

Anuncis

365 dies

Del balanç que se’n fa de l’any de govern de progrés a Alcoi en sentireu parlar. Per a Sedano “L’Entesa dona passos per trencar el tripartit (…) se senten incòmodes”. Altres, com Ricard Bañó, consideren que el govern està sent “molt avorrit i te una falta d’imaginació bestial”, crítica compartida per l’autor del blog “Art en Alcoi“, que critica la gestió cultural de l’Ajuntament i considera que “la poca activitat que es du a terme passa pràcticament desapercebuda, a la qual se li suma un problema de difusió bastant important”. Aquestes crítiques, indubtablement, es sumen a un marc de gestió molt complicat degut a la crisi econòmica, a un govern amb tres partits i amb un excessiu plantejament d’intentar agradar a tothom, de -casi- passar desapercebuts i de certa manca d’imaginació política en alguns sectors de l’Ajuntament.

No obstant la cojuntura complexa, el Govern actual està afrontat-se a un punt que afavoreix i facilita molt la seua gestió: governar sense oposició.

Una nova moda, els 365 primers dies no del govern, sinó de l’oposició. Si bé el tripartit conté una majoria parlamentaria a l’Ajuntament és una majoria fictícia, 3 partits la sostenen i hi ha dependència del consens intern per a gaudir-la.

L’oposició parlamentaria, el Grup Municipal Popular, no destaca precisament per una oposició ferma i activa, i quan no hi ha mèrit propi ni perspectives de millora o de sobrepassar amb idees i qualitat la gestió de l’adversari per pobra que siga s’ha de projectar tots els mals sobre altres, en aquest cas la crítica constant al tripartit i la seua paralització total de la ciutat. Inclós veus del propi partit reclamen una oposició responsable i constructiva i que ja d’una es deixen de banda crítiques estèrils i buides.

Tres anys per davant per agranar la casa en la que va complicant-se cada vegada més i més el futur de Sedano, Peraltas & Company i va agafant lloc Rafa Miró, el mestre del autoreciclatge polític Fernando Pastor i el sector tradicionalment enfrontat a Sedano.

No se sap amb aquest any d’oposició quins són els grans resultats o èxits de Sedano i el seu grup, o si inclús han hagut èxits parcials, però sí sabem que hi ha un gran interés en tombar al tripartit amb confrontació i destapant suposades desunions en compte de treballar políticament mitjançant una oposició política seriosa i responsable.

Sedano va anunciar que deixaria 100 dies de gràcia al govern, exempts d’oposició crítica i activa, però aquests 365 dies s’allarguen i s’han convertit en un any i pico, any i pico d’oposició inexistent, 365 dies que es podrien resumir com 365 dies sense oposició.


Tribuna amb més ‘autoritat’ que mai

Des d’Alcaldia no s’amaga certa sorpresa per la quantitat de polítics que ens visitaran i que podran gaudir d’alguns dels actes de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi

Les festes d’aquest any comptaran amb un gran nombre d’autoritats polítiques que presenciaran part de les festes de Sant Jordi que arranquen la mateixa vespra del dissabte amb el sempre emotiu càntic de l’Himne de festes. Polítics pròxims atribueixen l’afluència al fet de que tant el Dia dels Músics com el de les entrades cauen cap de setmana i els polítics “manquen d’agenda pública o és flexible”, siga com siga la tribuna oficial estarà a desbordar tenint en compte també que els viatges de les autoritats no corren a càrrec d’Ajuntament.

Des d’Alcaldia no s’amaga certa sorpresa per la quantitat de polítics que ens visitaran i que podran gaudir d’alguns dels actes de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Membres de totes les formacions parlamentàries de les Corts Valencianes ocuparan part de la tribuna d’autoritats durant el dia dels Músics i l’Entrada.

Normalitat -de nou- al PP

Feia 4 anys que el President de la Generalitat Valenciana no visitava Alcoi en festes. Serà Alberto Fabra qui trenque aquest lapse que l’expresident Camps va encetar, presenciant l’Himne encara que sent-li impossible allargar la seua estància per “compromisos personals”.

És una mostra del canvi en les relacions internes del PP valencià? Ho és i així ho valora el PP alcoià extraoficialment. No és ningun secret que Fabra està treballant durament al si del partir per extingir les lluites internes que el PPCV du patint els últims anys i, sobretot, amb el conflicte entre ripollistes i campsistes que afectava de ple a la corporació popular alcoiana.

Ha sigut convidat tant per el PP alcoià com per l’Alcaldia i ambdós parts es troben molt satisfetes amb la resposta institucional, “comencen a normalitzar-se les coses” ha manifestat un membre d’Alcaldia.

Josep Císcar, vicepresident i portaveu del Consell, també estarà a Alcoi, com va avançar mitjanant twitter el regidor Fernando Pastor.

La comitiva del PP valencià a la tribuna oficial la completaran, entre altres, els alcoians Rafa Miró, director general de l’IMPIVA, la diputada nacional Amparo Ferrando i l’autonòmica Trini Miró, com de costum.

El PSOE en clau autonòmica

Ximo Puig, el recentment elegit líder del PSPV-PSOE no faltarà tampoc a l’himne ni a les entrades a pesar de que Toni Francés recolzara al seu antecessor i rival al passat Congrés Nacional del PSPV, Jorge Alarte. No obstant és intenció expressa de Puig reprendre la normalitat interna que el partit va perdre fa casi vint anys, a més la feblesa del PSPV és tal que no convé incentivar ningun acte de desafecció i existeix, de fet, una relació cordial entre els socialistes alcoians i Puig.

Leire Pajín, l’ex-ministra i ara vicesecretaria general del PSPV, també presenciarà les entrades des de la tribuna oficial acompanyada per els companys de partit i diputats autonòmics Ángel Luna, Ferran Verdú i Vicent Arques.

Els Grups minoritaris de Les Corts i els alcaldes també es deixaran veure

Tant el síndic de Compromís, Enric Morera, que repetirà a la llotja, com el diputat nacional de Compromís-Equo, Joan Baldoví, han confirmat la seua presència a la tribuna oficial, junt a Fran Ferri, diputat autonòmic de la mateixa coalició i convidat pel BLOC Jove Alcoi.

Serà Marga Sanz, coordinadora general d’EUPV, qui represente aquest partit des de la tribuna.

També el vicepresident de la Diputació de Lleó, Martín Marcos, presenciarà les desfilades i pràcticament tots els alcaldes de les nostres comarques, segons anuncien des de l’Ajuntament d’Alcoi.

Gran cobertura informativa

No cal oblidar que junt amb els convidats oficials, el servei de premsa de l’Ajuntament d’Alcoi ha estat enfeinat aquests últims dies acreditant fins al moment a més de 300 professionals de l’àmbit informatiu per a cobrir les festes de Sant Jordi. El toc internacional el posaran un equip de America TV de l’Argentina i un altre de l’agència Ugotaweb de Miami que presenciaran les desfilades també. Així mateix, pràcticament totes les televisions estatals faran connexions en directe des d’Alcoi el diumenge, segons el servei de premsa de l’Ajuntament.

*publicat a ARAMULTIMÈDIA 21/04/2012

Sedano s’agafa a la cadira

Malgrat la derrota del 22M, Jordi Sedano es resisteix a abandonar la direcció del Partit Popular d’Alcoi, empenyat en conduir i fins i tot protagonitzar el procés de renovació interna.

Vaig descriure el 2011 com l’any fatídic de Sedano. Però ja sabem el dit, “any nou, vida nova,  l’ex Alcalde no es rendeix i es disposa a presentar-se a la reelecció com a President del PP alcoià. Els més de 4.500 vots perduts a les eleccions municipals deuria replantejar l’estratègia interna del Partit Popular i del propi Sedano, no ara, fa més de mig any.

Els ciutadans alcoians, a pesar de la tendència generalitzada de donar la seua confiança al PP a les eleccions municipals, autonòmiques i posteriorment estatals, a Alcoi va estar una tendència invertida, expressant que el PP no era percebut, al menys com abans, com una opció de govern sòlida. Aquest fet, que deuria haver-se pres com a succés conjuntural per part del PP, mostra un missatge inequívoc de que el PP deu detindre’s a pensar molt seriosament les raons que expliquen la seua contínua pèrdua de confiança entre la ciutadania alcoiana.

Tant PP com PSOE, durant anys, han estat obviant al teixit social que els amarava i han optat per replegar-se en les seues seus fins i tot allunyant-se de la seua militància base. Un procés d’al·lusió que ha tingut com a conseqüència una pèrdua progressiva de capital humà que hui en dia dificulta greument la renovació i el relleu sobre bases fermes.

Ni el PP deuria escudar-se en que va aconseguir el major número de vots, perquè en va pedrer més del 35% respecte als anteriors comicis. Ni el PSOE en que ha tocat fons, perquè no és gens clar.

Fa temps que el PP devia haver-se enfrontat a un debat profund i a realitzar un replantejament de la pròpia política, tant interna com externa.

Problemes com l’atur, que mai han deixat de ser un problema seriós a Alcoi i que sembla ser fins i tot una infermetat crònica, com demostra una gràfica elaborada pel BLOC Alcoi, l’atur amb Sedano no ha fet més que pujar inclús en temps de bonança econòmica. Decisions com la construcció del Bulevard, amb un cost elevadíssim, 27 mil·lions d’euros, que hipotecaria a la ciutat durant 20 anys, mentre el regidor d’hisenda, Sanus anunciava un dèficit de 4,4 M d’euros que després va resultar ser major.

El primer desafiament del PP alcoià deu ser teixir una nova majoria donant les respostes que no ha donat durant 11 anys de govern a una societat que ha acabat per sentir-se enganyada i farta. Deu proposar un programa i una agenda pròpia i creïble per abordar els problemes de la ciutat, dels alcoians i alcoianes i no un desguisat de propostes sense planificació i sense recorregut comú i consensuat. Deu oferir i afrontar el tabú de la transparència administrativa i política amb la qual tant ha conviscut en els últims anys. Escoltar a la ciutadania i rebre a totes les parts, lluitar per la creació de pactes de consens, un principi d’autoexigència democràtica.

A més, i molt important, frenar l’augment d’apatia ciutadana i reprimir expressions, massa freqüents, de cinisme polític. Per a això cal que el PP d’Alcoi renuncie a la seua actual estructura, els seus dirigents deuen propiciar voluntària i generosament la renovació d’un partit que porta massa anys desgastat per lluites internes i que ara mateixa es manté invisible degut a aquestes lluites.

En aquests moments la situació de convulsió evidencia a una organització que respon a un model de partit trencat, hermètic, vell, trasnuitat… en actituds, en formes i visions. Són ja massa els dirigents del PP alcoià sense biografia laboral pròpia que entenen ja la política com un ofici i no com un servei públic.

L’última llista del PP va demostrar el “más de lo mismo” al que no volien renunciar, no per un equip cohesionat, no per una gestió exemplar a les esquenes o mèrits, sinó més bé per lluites i interessos interns. Aquestes són símptomes de la gran distància entre els polítics i la ciutadania, que demana renovació, limitació de càrrecs, austeritat política, exemplaritat, honestedat, bé comú.

Deuria ser la mateixa militància del PP, sense por i obertament, la que reclame un nou procés de rejoveniment (res té a veure amb l’edat, sinó amb les formes i valors) que porte al PP alcoià a treballar per la ciutat i pel seu electorat, que s’allunye de les distàncies internes i que treballe per un Alcoi pròsper. Que de les paraules que fa gala Sedano es convertisquen en realitats i que, a més, deu comprendre que ja no te la legitimitat moral per continuar al capdavant d’un partit que ha ferit de mort.

Un punt d’inflexió necessari i que du massa temps aplaçant-se, que no hauria de solucionar-se solament mitjançant estatuts i reglaments convencionals, sinó que requereix de treball extra, d’esforços per cohesionar i per deixar pas a la renovació.

Hi ha massa gent esperant una senal de maduresa del PP, per als votants, però també per als no votants -entre els quals m’incloc-. Ja és hora de que Sedano i companyia siguen sincers i conseqüents, que deixen pas a noves fórmules, que obrin finestres i portes per donar pas a un procés reconstituient amb nous aires.

*publicat a ARAMLTIMÈDIA 13/01/2012


L’any fatídic de Sedano

El conte de mai acabar, des de 2008 ve portant cua, i qué cua. A Sedano i al Partit Popular alcoià per extensió, els ha passat factura la seua vinculació flagrant al ripollisme i l’enemistat amb el sector campista, emportant-se per davant tant a Amparo Ferrando com a Trini Miró. El Partit Popular alcoià viu una convulsa activitat interna,  que s’enten molt bé amb una frase amb la que ho descrivia un amic: “tots volen escriure la partitura però ningú vol ser el director”. No és ninguna sorpresa el continu desgast de Sedano, el qual va perdre la confiança ni més ni menys que de 4.534 electors en les eleccions municipals de 2011 respecte a les anteriors de 2007. D’allò no es va escoltar ninguna autocrítica -mal no hagués vingut-. Tampoc les contínues anormalitats dels populars ajuden a calmar aigües.

Des de 2008 el conflicte entre Ripollistes i Campistes no ha parat de donar titularsEls campistes es donen per guanyadors de la batalla, a pesar de la desaparició flagrant de Francesc Camps del panorama polític i mediàtic, i que amb l’arribada de Fabra van haver d’alguns que van recobrar esperances.

Des del PP, que ens ha dut a una situació d’oposició ‘sense’ el PP, com molt bé descrivia Jordi Orts. A Alcoi s’ha creat una inoperància total per part de l’oposició degut a les lluites intern

Sedano, ja en juny amb les eleccions municipals celebrades, va eixir per la porta de darrere molt segurament degut a la incredulitat d’haver perdut unes eleccions que donava per guanyades de carrer. Fracasos polítics com La Canal, per descomptat, no van ajudar a atorgar credibilitat a la paraula de l’exalcalde, per mencionar-ne sols un. La segon gran derrota de Sedano es va donar poc temps després, quan va renunciar a la pugna per ser diputat provincial

Molts són els que conten que Sedano confiava en que el tripartit no prosperara més de tres mesos i que ell tornaria a ser alcalde. Tot el contrari i conscients de la dificultat que deu entaular la gestió d’un govern amb tres partits, el que significa tres formes diferents de comprendre la gestió municipal, el tripartit ha avançat sense massa complicacions.


La situació des de 2008 no ha parat de donar voltes
, fins que 2011, s’ha convertit en un any fatídic per a Sedano. Es va aventurar a denunciar la “deslleialtat” d’Amparo Ferrando, a la que va acusar de demanar el vot per al BLOC en les passades eleccions municipals, pel contrari campistes alcoians van tindre que eixir a fer pegada de cartells per a les eleccions autonòmiques. En el mateix comunicat el President del PP alcoià va demanar que s’exclogués a Amparo Ferrando de les llistes del PP al Congrés i que se l’expedientara, a més d’afirmar que era just que eixe lloc l’ocupara el seu inseparable Miguel Peralta.

La intenció de Sedano es coneix, cada dia que continue al capdavant del partit és un dia guanyat. Ja a mitjans d’octubre ja hi havien membres del mateix Partit Popular que percebien que la renuncia de Sedano no es faria esperar, però es van equivocar. Ni va renunciar en juny, ni ho ha fet a novembre ni ho vol fer a pesar de que al PP d’Alcoi es comencen a moure fils per acabar amb un cicle que està fent-se massa ampli.El “castigo ejemplar” que titulava J. Llopis a un article, se li ha tornat totalment en contra a Sedano, arribant a crear autèntiques escenes de cinisme.

* també publicat a ARAMULTIMEDIA.

Pareguts, però diferents

Els resultats electorals del 20N a Alcoi tornen a deixar mostres de la particularitat del vot a la ciutat. La victòria del PP és clara, però perden vots respecte a 2008 i queden per davall dels tres partits del Govern local.

Ací doncs tracte d’analitzar el que ha donat de sí la nit electoral en clau local com també algunes de les característiques de la votació a Alcoi.

El vot d’Esquerra a Alcoi
A Alcoi podem extraure tant diferències com similituds respecte als resultats generals, autonòmics i provincials. Per una banda les formacions progressistes: COMPROMIS-EQUO ha aconseguit vora 2,5 punts més en vots a Alcoi, proporcionalment, que a la província d’Alacant. EUPV ha obtingut casi 3 punts més a Alcoi que a la província. PSOE també supera la mitjana dels seus vots respecte a la província d’Alacant ampliant en 5,5 punts el seu resultat local en relació al provincial. En total, les forces progressistes a Alcoi, PSOE, COMPROMIS-E i EUPV, sumen el 47,5% dels vots emesos.

No obstant cal remarcar el desplome del PSOE, amb un descens de més de 7.000 vots respecte a les anteriors eleccions generals de 2008. Ha sofrit el major descens de sufragis entre les forces, d’un 17,18%, quedant amb 11.485 paperetes.

El gran guanyador entre l’esquerra, sense dubte, EUPV que ha, quasi, triplicat els seus vots (1.281 al 2008, 3.278 al 2011), mostren un trasvassament important de vots del PSOE cap a EUPV i també, presumiblement, cap a COMPROMIS-EQUO, recavant més de 2.000 vots i demostrant que són una formació en auge com ja es va demostrar en les últimes eleccions municipals aconseguint un rècord històric tant en vots com en regidors.

El PP no supera el sostre dels 15.000 vots a pesar de guanyar
Tant en les generals de 2008, on el PP a Alcoi va rebre 15.627, com en les municipals d’aquest mateix any (12.256), o les actuals, amb 15.278 sufragis, pareix que pese al desgast del govern socialista, els populars no han vist transformat el descontent amb el PSOE en un increment de vots cap als conservadors, mantenint el que pareix ser la barrera dels 15.000 -i pico- del PP a Alcoi, sinó que més bé, com hem vist el vot a emigrat a forces progressistes i a UPD, que d’haver recollit aquest resultat a les eleccions municipals hagués tret representació a l’Ajuntament. A pesar de que el vot de dreta no s’ha vist incrementat a Alcoi, el desastre del PSOE ha propiciat la victòria del PP a les eleccions generals a la ciutat.

A la circumscripció convenç més UPyD, a Alcoi Compromís-eQuo 
A la província d’Alacant ha sigut UPyD la quarta força política, per darrere d’EUPV, amb el 5,59% dels vots i COMPROMIS-E, cinquena força amb el 4,8% dels vots. A Alcoi les tornes han canviat, ha sigut la concentració econacionalista la que ha ocupat el quart lloc en quant a vots amb el 5,79% dels sufragis i UPyD ha ocupat el cinqué lloc, molt de prop, amb el 5,19% dels vots.

Blanquer es queda sense escó, el manté Ferrando
Amparo Ferrando ocuparà de nou un seient al Parlament i per altra banda, la candidata alcoiana pel PSOE, Patricia Blanquer es queda fora del Congres dels Diputats. Hagueren calgut casi 70.000 vots més per al PSOE per a que Patricia Blanquer entrara com a diputada per la província d’Alacant, per altra banda a Esquerra Unida sols els ha separat 3.000 vots de llevar-li un diputat al PSOE per afiançar-se un altre escó al Parlament.

Extrapolant resultats
Com a mètode il·lustratiu, si extrapolem els resultats de les eleccions generals del 20N a una representació en àmbit local podríem veure com el mapa ideogràfic de l’Ajuntament canviaria de forma significativa, donant 12 regidors al PP, 9 al PSOE, 2 a EU-LV, 1 per a COMPROMIS-E i 1 a UPD. Tanmateix no és gens rellevant, en primer lloc degut a que les votacions en clau local demostren canvis significants respecte a les votacions en clau estatal o autonòmica.

Si alguna cosa podem extraure amb claredat és que l’esquerra a Alcoi té més pes, proporcionalment, que a la província d’Alacant, al País Valencià o a Espanya. Per altra banda es mantenen els vots cap a la dreta, que a Alcoi, lluny d’augmentar han disminuït en un 2,5% respecte a les anteriors eleccions generals a pesar de la victòria.

Són els partits minoritaris els que agafen força, COMPROMIS-E, EUPV o UPD augmenten en vots de forma substancial respecte a les anteriors generals. Es consoliden com a alternatives vàlides i sòlides del votant desencantat amb el PSOE o del votant no convençut pel PP.

Com es pot comprovar a Alcoi, com tantes altres vegades, la norma general no és compleix. Definitivament Alcoi és diferent.

* també publicat a ARAMULTIMÈDIA.

La precampanya més extranya

Els polítics espanyols viuen hores baixes, el grau de desconfiança que inspiren als ciutadans està baix terra, huit de cada deu ciutadans descriuen la seua confiança tant amb Zapatero com amb Rajoy, de “poca” o “ninguna”. Tant el President del Govern, com el líder de l’oposició, segons estudis de Metroscopia, mantenen un balanç de desconfiança del 84% i 80% de la població respectivament. Líder de l’oposició i cap del govern desgastats per igual.

Sortir viu d’aquest desgast passa per una adequada estratègia, mostrem alguna de les possibles claus a nivell local:

Renovar-se o morir, a Alcoi tant PSPV-PSOE com EU- l’Entesa han entés bé el missatge. La desafecció ciutadana cap a la política s’incremente conforme aquests passen més anys treballant en aquesta, la política no és una feina, és un servei, és el plantejament generalitzat.

Els socialistes alcoians presenten una llista bàsicament renovada, i un candidat que des de fa un any era quasi un desconegut i que ha aconseguit fer-se visible en el panorama sociopolític alcoià amb, no se sap bé si, infortunis o acerts com Ara parla Francés, i tant que va fer parlar

EU-L’Entesa presenta una llista amb un 60% d’independents, ben qualificada i que ha sorprés amb fitxatges com Jordi Tormode número dos, jove i relacionat amb el món de l’empresa molt ben qualificat o Cristian Santiago, un altre jove, capità del Patín Alcodiam i llicenciat en Sociologia.

Rafa Carbonell en aquest cas ha estat baix en quant a expectatives davant una llista més bé fluixa o menys vistosa en comparació a les d’EU o PSOE de tall molt més renovador.

La llista del PP no era res nou que anava a ser una llista continuista, Miguel Peralta al capdavant de la confecció ja donava a entendre que la situació anava a estar ben lligada i l’hermetisme amb el qual s’ha tractat la confecció ha sigut màxim. Carmen Payá com a independent és possiblement el fixatge més cridaner, resultant un poc inquietant el fet de encapçalar una llista sense ninguna regidoria pactada, en declaracions a Radio Alcoy afirmava que no sabia quina funció anava a ocupar. Dóna que pensar que s’ha elegit un nom per davant d’una gestora.

La conjuntura, en aquest cas és el Partit Popular d’Alcoi parteix d’una conjuntura poc favorable. Davant un PP autonòmic que presenta com a inexorable el seu triomf al País Valencià és molt més que probable que a Alcoi, una ciutat de llarga tendència progressista, existisca una possible tendència a renovar de govern.

El PP alcoià pateix un desgast visible, el basar el seu últim govern en projectes summament conflictius com l’Hotel de la Font Roja, el camp de golf, dels quals no se sap res, o la Canal, que es plantejava per part del PP com la clau per a la recuperació econòmica, no ha ajudat a crear una visió optimista en quant a la gestió de govern. Altres projectes com el Bulevard, declarat inviable econòmicament per la interventora municipal o la sentència de la Rosaleda també mostra una falta greu de responsabilitat política, d’un projecte que ha sigut il·legal des del seu inici de l’execució i que, inexplicablement, s’ha pres per part del PP com una victòria. El Transport Universitari també es pot entendre com una incapacitat de resolució viable i tranquil·la que ha  anat destapant una gestió municipal més bé fluixa i poc eficient i, en aquest últim cas, un cabeza de turcomolt clar, el regidor de joventut Jordi Gisbert que no opta per repetir seient. 

Una campanya basada en propostes. Estem veient, una campanya fortament constructiva per part de l’oposició. EU-l’Entesa ha encapçalat un sac de propostes amb dos projectes ben interessants: Tossals i Molins i Projecte Riquer. I molt desmarcat de propostes i amb una campanya molt tranquil·la encontrem al PP, repetint la promesa que des del 2000 porta al seu programa, La Canal. Una campanya del PP que es llig en un àmbit electoral desfavorable, ja que són la majoria de les enquestes les que mostren un descens dels regidors del PP amb la conseqüent pèrdua de la majoria absoluta que li sustenta el govern. Una campanya discreta per tal de no alterar l’opinió general d’un govern estatal desgastat i gris, i per no mobilitzar al votant progressista -majoritari a Alcoi- i assegurant-se mantindre a gran part de l’electoral conservador, un electoral tradicionalment molt disciplinat amb el vot. 
No és nou que tant PP com PSOE disposen d’enquestes, i no sols una, dins les seues seus, és ací quan em sorgeix la sorpresa, poc o molt poc se sap d’aquestes, serà que no els és tant favorable com esperen que siguen? Serà que ambdós partits perillen en perdre vots transvasats, en majoria, tant a BLOC, EU i l’abstenció? Aquesta situació em fa pensar que sí.

Ara bé, ens encontrem davant una campanya electoral molt inusual, amb unes festes de Setmana Santa apegades a maig i les festes de Moros i Cristians a una setmana de les eleccions fan vaticinar una campanya diferent, inusual, on podrà cabre la possibilitat d’encontrar-nos un Alcoi en festes amb subtileses polítiques, perquè per davant va la festa. Una campanya plena d’incerteses, amb un calendari estret que portarà a les candidatures a fer un treball intens i express. Ningú sap com va a esdevindre la campanya davant tal infortuni polític que pot portar a molts partits a una manca de previsió bastant explícita. Serà tot un repte per als polítics canalitzar aquest desavantatge i d’ells dependrà revertir-lo.

* article publicat a  ARAMULTIMÈDIA.