Una política de noves mires a Alcoi

La societat alcoiana durant un llarg termini de temps ens ha estat acostumada a legitimar, no sols amb el vot, el poder dels seus governants sense exigir una necessària rendició de comptes com a contrapartida. És ara, anys després, quan una veu majoritària es pregunta perquè es va permetre, sense una major resistència social, la urbanització de Serelles, la construcció del pàrquing de La Rosaleda o l’intent d’hipotecar-nos per un llarg temps amb el Bulevard.

També es plantegen qüestions com què podria haver passat si el Pacte de Progrés s’hagués fonamentat sobre un pacte realista, equitatiu i basat en polítiques i estratègies i no fonamentalment en un repartiment en calçador de regidories.

No fer-se preguntes. Això és el que ha caracteritzat a amplis sectors de la societat -no sols l’alcoiana- deixats endur per l’esperança i la il·lusió d’un canvi de Govern que trencara un trajecte de polítiques faltes de contingut i de planificació real en el passat.

No qüestionar es va convertir en un excés i en un luxe que en moments d’optimisme i de perspectives econòmiques favorables ens vam permetre.

A Alcoi no li convé fomentar més l’antipolítica, el cansament social i el desencant que ha vingut regnant amb el PP al Govern els últims anys i que han aparegut també esporàdicament a aquesta legislatura. No cal recordar les formes despòtiques als plenaris de les passades legislatures o les mesures polítiques faltes de consens i d’un projecte creïble que es fomentaven.

El nou Govern del PSPV i EU, amb una minoria inquietant, deu promoure, com ha intentat fer fins ara amb major o menor encert, el debat amb rigor i dades. Cal crear un projecte de futur creïble i reformat respecte al que es va presentar en el Pacte de Mínims al començ de la legislatura. Un nou acord de consens, no sols amb forces polítiques, que intenten transformar a la societat i a la ciutat. Serà necessari, en cas d’incompliments, la rendició de comptes i les explicacions oportunes per part dels responsables polítics.

La crisi econòmica deu ser una oportunitat d’incrementar la transparència i l’exigència cap a allò públic i cap a aquells que ho gestionen i administrem. Fomentar-ho de forma concloent i decisiva.

La crisi de Govern que es va desenllaçar amb la retirada de funcions de la regidora Anna Serrano si bé va ser una expressió contundent i ben rebuda en amplis sectors de la societat alcoiana va ser un acte d’eixida unilateral, presa per l’Alcalde únicament que denota una falta de cultura del consens entre polítics. Si bé el problema venia de llarg es deuria haver tractat aquest problema intern de forma deguda, seriosa i amb clares intencions de solucionar-lo. És possible governar de forma eficient amb un Govern de coalició bipartit, tripartit o tetrapartit però sols és factible fomentant la cultura política del consens, de la cerca de grans pactes i de solucions conjuntes.

Alcoi enceta una nova etapa, amb una oposició conservadora esquerdada, ocupada en lluites internes i una nova oposició progressista, la del BLOC, intentant recompondre’s del cop rebut i tractant de refer la seua estratègia ara que hi seran a l’oposició. La ciutat agrairà que el BLOC mantinga una oposició constructiva com la que Paco Blay va construir a l’oposició durant els governs del PP a Alcoi i que no pose traves a una gestió ja de per si dificultosa donada l’aritmètica al Plenari.

Hi ha marge de millora en la nostra política i els polítics deuen aspirar a desenvolupar-la i renovar-la constantment. En un moment en el que la política és cada vegada menys nostra i més d’àmbits i sectors supraestatals els municipis deuen trobar i anhelar que la ciutadania assumisca un paper protagonista i principal en la política.

Toni Francés: l’efecte Rally round the flag

L’efecte Rally Round the Flag” és el recolzament i/o solidaritat de la societat cap a un dirigent davant un problema, dificultat, atac o amenaça.

Toni Francés s’encontra, molt segurament, en el moment més complicat de la seua carrera política. El trencament del tercer pacte de la història democràtica recent d’Alcoi arriba en un moment en el que la percepció ciutadana cap als socialistes està en ple declivi, amb un recolzament popular cada vegada menor i un auge de forces minoritàries com Compromís, EU o UPyD.

Li ha arribat en un moment en el que la feblesa política de l’Alcalde d’Alcoi és màxima, amb una relació tíbia i feta malbé amb València degut al recolzament a Alarte a l’anterior Congrés i desobeint el propòsit de Ximo Puig i la cúpula socialista de continuar el Pacte de Progrés i amb els pitjors resultats electorals del PSPV a Alcoi a les esquenes, amb un partit que, internament, cada vegada el qüestiona més.

Molt segurament Francés, sense buscar-ho expressament, ha encontrat una causa popular i justificada com posar fre a fets que es consideren qüestionables èticament. No entrem en si ho són o no. Poques vegades un Executiu s’encontra una ona de percepció ciutadana favorable en aquests moments i menys al PSOE. Francés és vist com una persona feble, inclòs per gent dins del partit, amb poca personalitat política i escassa visió estratègica i pot ser part d’aquesta personalitat l’ha portat al punt on està: al principi del fi de la seua carrera política.

Francés no guanyarà la batalla, ja la te perduda a no ser que aconseguisca un pacte renovat i creïble in extremis, tot i així eixirà beneficiat, de cara a la societat, del efecte que provoquen les situacions de dificultat.

Aquest sedant no durarà gaire, el malestar ciutadà va en augment i Toni Francés deurà enfrontar-se a una situació d’extrema complicació amb un trencament i reorganització de Govern i a una governabilitat que entaularà molta dificultat.

L’efecte “Rally round the flag” és un impacte a curt termini que, ni molt menys, servirà a Toni Francés per salvar la seua danyada carrera política.

Mauro Colomina

Decisions desencertades

L’Alcalde, Toni Francés, s’ha enfrontat a una problemàtica arrel de l’abandó del Grup Municipal Popular de tres regidors: Jordi Sedano, Rafa Sanus i Mario Santacreu. Per tradició, a l’Ajuntament d’Alcoi dona l’exclusivitat a la meitat més un dels edils de cada Grup Municipal i un secretari per cada tres regidors. Cal assenyalar que es tracta d’una tradició no complerta en els anys de Govern de Sedano en detriment del PSPV-PSOE i BLOC. Finalment, Toni Francés, va decidir exercir aquesta tradició -no sempre complerta- i va donar l’exclusivitat a dos -Sedano i Sanus- dels tres regidors trànsfugues.

S’ha passat de quasi demanar responsabilitats civils per una gestió del Govern de Sedano més que deficient a concedir-los tres anys d’indult i privilegis a costa dels alcoians.

El transfuguisme es definit per la RAE com la “persona que amb un càrrec públic no abandona aquest al separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Els tres edils compleixen els requisits per ser tractats com a trànsfugues a pesar de que no siga considerat com un cas de transfuguisme al “Pacte Antitransfugisme” vigent: “S’entén per trànsfugues als representants locals que, traint als seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seua lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat per els òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent sigut expulsats d’aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantindre la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l’entitat.”

Els tres edils trànsfugues no han beneficiat explícitament ni han pactat amb altres forces polítiques per canviar o mantindre el actual govern municipal. No obstant la decisió de Toni Francés no considera els criteris ètics desitjables a l’hora de prendre una decisió d’aquesta transcendència.

La llei electoral espanyola contempla que les llistes electorals són tancades i per tant es tracta, a efectes pràctics, d’una elecció del partit, d’un conjunt i no d’individus concrets -a pesar de que en la pràctica puga ser a l’inrevés-.

Baix aquesta circumstància els tres edils trànsfugues manquen de legitimitat per continuar exercint com edils si aquests ja no representen els interessos i decisions del partit amb el que han sigut escollits. És a dir, aquests tres regidors han sigut elegits dins d’una llista d’un partit, al que ja no representen. Ara es tracta de tres polítics independents que no representen ningun programa votat.

En època no sols de crisi econòmica sinó també democràtica calen actituds que reforcen una major representativitat i ètica política. La indolència amb la que son tractats problemes d’aquestes característiques estimula el frau a l’elector. El transfuguisme crea un efecte pervers que dificulta la correlació de forces dels partits, obstaculitza i relativitza la representativitat entre polític i electorat i, com a conseqüència, es perd legitimitat.

Tal vegada Toni Francés decidira no discriminar i realitzar un tracte d’igualtat, no obstant es realitza un tracte d’igualtat entre formacions no iguals: unes representen una llista votada, la formació del Grup Mixt no. La distància entre les expectatives i els objectius amb els que s’impulsa una decisió com aquesta es mesura en anys llum i, amb aquesta decisió, la democràcia local pateix.

Es deu tindre en compte que la facilitat amb la que es fragmenta la confiança amb els ciutadans posa de manifest fins què punt són fràgils les nostres societats i més en un moment de crisi tant greu on l’Ajuntament d’Alcoi, arran d’aquesta determinació deurà fer front a una despesa no contemplada als Pressupostos al atorgar, respecte a la investidura de juny de 2011, una dedicació exclusiva més. Aquesta decisió, al fi i al cap, suma altres decisions no contemplades (falta d’ètica democràtica, augment de la despesa pública en moments de serioses dificultats econòmiques, etc.) que condueixen a una situació que inicialment no era desitjable i que simbolitza una equivocada concepció de la democràcia representativa.

Revista de Premsa: Un any de ‘triparty’

Es compleix any i pico de canvi de govern a Alcoi. Es va escollir un difícil projecte: un Govern de progrés format per tres partits (PSPV-PSOE, BLOC-Compromís i EU-L’Entesa), el que ha sigut batejat com a tripartit.

Toni Francés, Alcalde d’Alcoi, trau pit i vaticina per a les autonòmiques de 2015 un tripartit entre les forçes que governen a Alcoi i promet per a 2013 i 2014 una major aposta per la economia, el treball i la reactivació econòmica. A l’altra banda, l’oposició del PP continua vaticinant, com des de fa un any, la desaparició inminent del tripartit amb la eixida de Paco Agulló a veu de Sedano a l’especial de Pagina66 sobre l’any de canvi de govern a Alcoi on recalca constantment la desunió del govern, la falta de projectes i la paralització total d’Alcoi a mans del tripartit amb un discurs repetitiu.

Més d’un any del canvi de batuta.

Des dels dirigents del tripartit s’exposa la situació interna cap a l’exterior com a normal, tranquila i reivindicant la unitat al se del govern. A l’especial de Pagina66, Rafa Carbonell critica al PP al considerar la seua oposició com a un “encefalograma pla” i destaca que les tensions que han hagut al govern no s’han produït per una confrontació ideològica sinó més bé per la manera de fer les coses i valora en un 6 la gestió del govern . Paco Agulló és més optimista i posa un 7 al govern i es posa com a objectiu involucrar el màxim possible a totes les entitats i veïns per gestionar la ciutat. Toni Francés, amb un discurs més ‘oficialista’, valora en un 7 la gestió municipal. Tots tres destaquen la unitat del tripartit a l’hora de treballar i acusen la manca de diners a les arques municipals.

Segons un servidor l’oposició ha passat 365 dies d’inmobilitat política. L’altra oposició, UPyD que per molts està sent calificada com la vertadera oposició,  critica durament la gestió de l’any de tripartit amb dos articles de David Sabido: un destacant la seua feina a l’oposició i realçant la figura d’UPyD com a partit treballador, crític i constructiu; l’altre on critica durament a Rafa Carbonell amb la figura de vicealcalde i a la mancomunitat.

Passat i futur del PP alcoià.

Fernando Pastor destaca en un article els errors del tripartit sense remarcar, defendre ni mencionar la feina com a oposició del seu partit, Sedano torna a atacar amb la mateixa artilleria pesada. Mentres tant, el seu sector afí busca alternatives a altres partits com publicava en exclusiva ARAMultimèdia.

Des de fòra, veus molt crítiques: Josep Sanus, exalcalde d’Alcoi durant 21 anys, va passar per Radio Alcoy i va ser crític tant en la gestió del govern com en la de l’oposició. El titular: “Al Govern li calen idees i al PP li sobra incompetència”.

Carles Esteve, el que va ser rival de Toni Francés a les primàries dels socialistes alcoians també va passar per Radio Alcoy, considera que “el Govern deu transmetre il·lusió”.

Javier Llopis, plasma i adverteix sobre el desencant que està generant-se entorn al tripartit amb un article al Diario Información on preveu el final “del tàndem Sedano/Peralta”.

Prioritzar, eixa és la principal deficiència que, el periodista Juan Enrique Ruiz, creu que ha patit el nou Govern durant aquest primer any.

A ARAMultimèdia, al petit cicle sobre ‘Un any de govern’ Pep Jordà i Ricard Bañó ens donen la seua opinió. Jordà, conclueix anminant-nos a gaudir d’un any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Bañó argumenta la seua relació “d’amor-odi” amb el tripartit i explica alguna de les deficiències del govern durant aquest any.

EU, el partit que més ha disentit front a l’opinió pública sobre el tripartit presenta a mans de Jordi Santonja un article al Ciudad de Alcoy on analitza les tres urgències inmediates a les que deu fer front el tripartit.

Darrere queda un any: d’il·lusions, de decepcions, d’expectatives, de llum i de sombres. Per davant tres anys plens d’incògnites.

Música per acompanyar l’esperança.

Còm afecta la reducció del 30% dels regidors a Alcoi?

El passat 11 de juliol, el Govern de Mariano Rajoy va anunciar el major ajust pressupuestari de la història democràtica d’Espanya. Un dels ajustos que es presentava repercutia directament en l’administració local, i és la reducció d’un 30% dels regidors a partir de 2015.

No hi han detalls, no obstant si la reducció de regidors no es realitza en funció dels trams de la població, a Alcoi afectaria de forma que es reduirien, per als pròxims comicis, 8 regidors -tenint en compte que el 30% dels 25 representants actuals és 7,5, i que la reducció de 7 regidors és inviable ja que quedaria un nombre d’escons parells, es reduiria en 8 regidors-.

Si bé els criteris de proporcionalitat de la llei electoral d’Hont es mantendrien en els municipis de més de 10.000 habitants, el cas d’Alcoi o Cocentaina -per un estretíssim marge-. No obstant als municipis més petits si que es penalitzaria als partits minoritaris ja que aquesta proporcionalitat no es manté quan l’elecció dels regidors no es conserva per baix de 15 edils -el cas de Muro del Alcoi amb 15 escons i pendent d’un 30% de reducció-. 

Així es passaria a dibuixar-se un mapa de representació política diferent del que hem pogut veure a les anteriors eleccions municipals de 2011. Municipis on es reduirà de forma súbita la representació i el ventall de partits minoritaris -a primera vista tant Cocentaina com Muro-, i d’altres, el cas d’Alcoi on hi hauran partits que patiran aquesta mesura més que altres.

Durant els pròxims dies aniré desgranant i analitzant breument el que suposaria el retall del 30% dels regidors dels municipis d’Alcoi, Cocentaina i Muro de l’Alcoi, extrapolant els resultats de les eleccions municipals de 2011.

Comencem per veure el cas d’Alcoi:

L’Ajuntament d’Alcoi perdria 8 escons dels 26 que te actualment. Cal assenyalar que, a pesar de l’assenyalat abans en quant als criteris de proporcionalitat de la llei electoral, Alcoi és un cas singular degut a l’estret marge de vots entre el segon i tercer partit -PSPV-PSOE i Bloc-Compromis respectivament-. 

Extrapolant els resultats aconseguits a 2011 a Alcoi, ens quedaria el següent mapa representatiu:

ALCOI

  

La representació a Alcoi afectaria a 8 regidors, passant dels 25 actuals als 17 amb la reducció del 30%. Aquesta disminució afectaria en 4, 2, 2 i ningun edil, per al PP, PSOE, Bloc-Compromis i EU, respectivament.

Realitzant un petit anàlisi individualitzat:

El PP amb 7 regidors perdria aproximadament un 36% dels regidors, d’11 a 7, quatre menys (Lucía Granados, Mario Santacreu i José Luis González, serien els regidors afectats). Seria la seua candidatura, amb 121 vots més, la pròxima en guanyar un edil en detriment del segon d’EU-L’Entesa.

PSPV-PSOE, quedaria amb dos escons menys respecte a les de 2011 -7 al 2011, 5 amb els resultats de 2011 però amb la reducció-. Reduiria la seua representació en poc més d’un 28% (Majo Pallarés i Lorena Zamorano hagueren quedat fora de l’Ajuntament).

Bloc-Compromis és la formació més perjudicada. Seria el partit més afectat amb una pèrdua del 40% dels seus regidors. De 5 passaria a 3 (tant Paco Blay com Sabina Gregorio, números 4 i 5 de la candidatura, perdrien el seu seient).

EU-L’Entesa mantendria per complet la seua representació amb 2 regidors. No obstant és una xifra molt variable ja que el seu segon regidor es sosté solament per 121 vots, de perdre’ls el seu segon escó desapareixeria en favor del PP.

L’actual Alcoi, governat per tres formacions: PSPV-PSOE, Bloc-Compromis i EU-L’Entesa no es veuria en perill, de repetir-se els resultats de 2011 amb aquesta disminució d’escons, ja que el tripartit representa el 53,3% dels sufragis. La diversitat de representació no es veuria reduïda, totes les actuals forces mantendrien representació, no obstant es pot veure el gran perjudici que provocaria aquesta reducció al Bloc-Compromis, que va ser un dels grans guanyadors de les eleccions municipals de 2011 augmentant de 2 a 5 en nombre d’edils i multiplicant per dos el nombre de vots respecte. 

Aniversari, per Pep Jordà

Es compleix un any del canvi de govern a Alcoi i ho celebrem amb un petit cicle d’articles d’opinió que tracten aquest fet.

Comencem amb ‘Aniversari’ de Pep Jordà.

Per si no ho sabien estem de celebració. Que què celebrem? No l’acabament de la crisi. Ni tampoc la baixada de les xifres de l’atur, ni la millora de les perspectives econòmiques en particular, ni de les perspectives en general. Celebrem que ha passat gairebé un any des de que als candidats populars a l’alcaldia se’ls va quedar cara de Joaquin Sabina cantant “quién me ha robado el mes de abril, cómo pudo sucederme a mi” en no obtenir majoria absoluta i assabentar-se que tres de les llistes menys votades formarien govern.

Celebrem el primer aniversari d’eixa unió temporal d’interessos auto definida com a coalició progressista d’esquerres (de moment només s’ha pogut certificar el fet que és una coalició) i cohesionada al voltant d’un programa amb tres punts: a) evitar que governara el PP b) aturar les seues desfetes arquitectòniques i c) la resta. Entre la resta es van incloure (suposadament) algunes accions concretes de govern i un munt de propòsits intangibles com ara canviar la manera, digues-li autoritària, digues-li dictatorial, de fer política i tornar a posar de moda paraules com col·laboració, ciutadà i sentit comú.

L’aliança, com sempre passa, va despertar l’interès d’uns i l’animadversió d’altres. Els altres eren majoritàriament populars que no van digerir gens bé el fet de no governar malgrat haver sigut la llista més votada (però la llista més votada tenia menys vots que la suma de les llistes menys votades) i ràpidament es van posar a forjar un trident d’arguments amb el que esperaven corcar les cordes de l’inestable andami que semblava el govern de coalició.

El primer era titllar-lo de tripartit (que igual pot significar tres partits com partit per tres parts) denominació que tot i ser perfectament correcta devia anar acompanyada d’alguna intenció donat l’ús creatiu que acostuma a fer el PP de l’idioma. Què pretenia? Assimilar el tripartit local a aquell que va governar Catalunya? Transmetre la idea que tres son multitud? O que tres és un numero fatídic per dirigir un Ajuntament malgrat que a molts països hi ha governs de coalició? Personalment pense que si el que volien era prevenir-nos contra la suposada rojor dels seus integrants hagueren fet millor batejant-los com troika. O triumvirat si la intenció era dir que acabaran apunyalant-se per l’esquena.

Aquest era el segon argument: la ruptura, la fellonia, la traïció. El PP augurava que les diferències irreconciliables debilitarien el tripartit i, com el cabell fràgil, acabaria trencant-se per les puntes. El debat d’idees, les opinions, tot això estava molt bé per assemblees i associacions però quan es tracta de governar seriosament el que cal és la política del martell piló dirigida per un líder amb majoria absoluta. Ara la pregunta. Val que a una coalició hi haja diferencies que alenteixen les tasques de govern però, còm és que al PP, partit cohesionat per antonomàsia, d’ideologia elemental i afiliats que semblen creients s’ha pogut produir durant anys aquesta paràlisi permanent? Lluita pel poder entre les distintes famílies? Tutta la mia vita ho lottato per proteggere la mia famiglia.

La tercera punxa del trident és la reiterada acusació que el tripartit en dotze mesos no ha pegat ni brot. A propòsit d’açò em ve un conte al cap. Diu que en certa ocasió un governant li va preguntar a un mestre zen: Què és el millor que podria fer pel meu poble? I aquest li va contestar: Dorm. Dorm molt. Tant de bo alguns dels darrers alcaldes hagueren fet, de tant en tant, una migdiada. Perquè, reflexionem. Per a què ens han servit projectes tan visionaris, com el pàrquing la Rosaleda, l’Estambrera, Serelles o Sant Llorenç 20, que a més de no agradar gairebé ningú (ni al Tribunal Superior de Justícia) i trobar-se en situació il·legal, alegal i interrupta van a costar-nos un ull de la cara? No creuen que ens hauria sortit més a compte tindre un alcalde menys hiperactiu?

És cert que al tripartit se li ha passat l’any aterrant a l’Ajuntament, repartint regidories, contractant assessors, desentranyant misteris consistorials i paralitzant projectes del PP. És cert que, més aviat que tard, haurà de posar-se a resoldre problemes, a materialitzar les bones intencions, a suavitzar les diferencies conjugals que manté com a trio i a fer ús del govern perquè sinó els ciutadans acabarem amb el mateix problema que els esquimals tenen amb els arbres: ens costarà distingir uns d’altres siguen de l’espècie que siguen.

Però malgrat els mals auguris i el fet que per tot arreu sone aquella cançó de Remedios Amaya ‘Ay ¿quién maneja mi barca? Que a la deriva me lleva’ permetem-nos gaudir per un moment d’aquest any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Perquè només això és motiu d’alegria i profunda satisfacció.

*Article també publicat a ARAMultimèdia.

365 dies

Del balanç que se’n fa de l’any de govern de progrés a Alcoi en sentireu parlar. Per a Sedano “L’Entesa dona passos per trencar el tripartit (…) se senten incòmodes”. Altres, com Ricard Bañó, consideren que el govern està sent “molt avorrit i te una falta d’imaginació bestial”, crítica compartida per l’autor del blog “Art en Alcoi“, que critica la gestió cultural de l’Ajuntament i considera que “la poca activitat que es du a terme passa pràcticament desapercebuda, a la qual se li suma un problema de difusió bastant important”. Aquestes crítiques, indubtablement, es sumen a un marc de gestió molt complicat degut a la crisi econòmica, a un govern amb tres partits i amb un excessiu plantejament d’intentar agradar a tothom, de -casi- passar desapercebuts i de certa manca d’imaginació política en alguns sectors de l’Ajuntament.

No obstant la cojuntura complexa, el Govern actual està afrontat-se a un punt que afavoreix i facilita molt la seua gestió: governar sense oposició.

Una nova moda, els 365 primers dies no del govern, sinó de l’oposició. Si bé el tripartit conté una majoria parlamentaria a l’Ajuntament és una majoria fictícia, 3 partits la sostenen i hi ha dependència del consens intern per a gaudir-la.

L’oposició parlamentaria, el Grup Municipal Popular, no destaca precisament per una oposició ferma i activa, i quan no hi ha mèrit propi ni perspectives de millora o de sobrepassar amb idees i qualitat la gestió de l’adversari per pobra que siga s’ha de projectar tots els mals sobre altres, en aquest cas la crítica constant al tripartit i la seua paralització total de la ciutat. Inclós veus del propi partit reclamen una oposició responsable i constructiva i que ja d’una es deixen de banda crítiques estèrils i buides.

Tres anys per davant per agranar la casa en la que va complicant-se cada vegada més i més el futur de Sedano, Peraltas & Company i va agafant lloc Rafa Miró, el mestre del autoreciclatge polític Fernando Pastor i el sector tradicionalment enfrontat a Sedano.

No se sap amb aquest any d’oposició quins són els grans resultats o èxits de Sedano i el seu grup, o si inclús han hagut èxits parcials, però sí sabem que hi ha un gran interés en tombar al tripartit amb confrontació i destapant suposades desunions en compte de treballar políticament mitjançant una oposició política seriosa i responsable.

Sedano va anunciar que deixaria 100 dies de gràcia al govern, exempts d’oposició crítica i activa, però aquests 365 dies s’allarguen i s’han convertit en un any i pico, any i pico d’oposició inexistent, 365 dies que es podrien resumir com 365 dies sense oposició.